És ben clar que la millor alternativa al vehicle privat que ara, amb la lleugera bonança econòmica, ja torna a col·lapsar totes les vies d’entrada i sortida de la ciutat és el tren. Amb una mica més de temps, els canvis d’hàbits i d’aspiracions en relació amb el cotxe privat també hi ajudaran. El compartir cotxe -l’anomenat car-sharing-; els sistemes de venda de mobilitat -de quilòmetres- i no pas dels automòbils que ja estudien les grans marques; potser la conducció automàtica, i tants altres esquemes que o ja s’utilitzen en altres latituds o que s’estan estudiant també faran disminuir el trànsit i, per tant, la necessitat d’anar eixamplant les carreteres. Però, ara mateix, el tren -com a sistema, no pas per allò que tenim- és el més net, ràpid i econòmic.
Per això, que s’estudiïn -i es facin- noves estacions com s’està estudiant és una molt bona notícia. Que es prevegi doblar túnels de Vallvidrera per tal de deixar la distància amb Barcelona en 30 minuts és fabulós. Que Barcelona tingui una altra sortida ferroviària pel projectat túnel de la Rovira és magnífic. Que es faci una nova línia de FGC cap a Can Palet, l’Hospital de Terrassa i fins a la UAB, sensacional. I si també es tornés a parlar d’unir les línies del FGC de Terrassa i Sabadell per Matadepera i Castellar seria extraordinari.
Tanmateix, tot plegat té una dimensió que m’inquieta: són massa bones notícies, massa projectes. I, com ja ha passat amb altres assumptes, sembla que el debat sobre projectes queda contaminat pels debats partidistes. No és estrany que sigui a vigílies de les municipals que surtin aquest tipus de notícies. I menys que, si uns proposen una cosa, els altres en proposin una altra. Així, sí el conseller de Territori, Damià Calvet, diu de desdoblar el túnel de l’actual línia de FGC per escurçar temps i incrementar les freqüències, immediatament salta l’alcalde de Terrassa, Alfredo Vega, que el que és prioritari és fer el túnel de la Rovira.
Ja hi som! Som mestres a convertir els projectes en infraestructures en combats ideològics -els ambientalistes encara no han reaccionat a cap de les propostes, però ja ho faran- i en batalles de partit. De manera que, als ja prou lents processos d’estudi, de tramitació, d’aprovació, de dotació pressupostària i d’execució dels projectes, sempre cal afegir-hi un període igual o superior al total dels tràmits anteriors amb discussions que en dupliquen o tripliquen el temps de finalització, si és que arriben al final.
S’entén que els diversos projectes poden afavorir o perjudicar àrees territorials i sectors socials diversos, i que no són innocus en el seu impacte ambiental.
Encara més, s’entén que tots aquests projectes tenen uns costos enormes i que, amb el model de finançament que ara com ara hem de suportar, no tan sols s’han de prioritzar, sinó que s’han d’estirar i estirar en la seva execució per tal d’ajustar-los a les disponibilitats dels pressupostos públics. De tota la llista anterior, quan s’hi posin xifres de costos i s’hi posin anys d’execució, veurem que una part significativa de la població actual ja no serà a temps a veure’ls inaugurats.
M’agradaria pensar que aquesta vegada es deixaran de banda els càlculs partidistes que poden portar a debats inacabables i a anar posant entrebancs d’uns als projectes dels altres i viceversa. Però reconec que és una aspiració que, fins ara, pràcticament no ha tingut precedents.
