Qui ha visitat Auschwitz acostuma a sortir del recorregut immers en un desconcert mental i no saber massa què dir. Si es va en grup hi ha un emmudiment general. Ningú està preparat per visitar un espai com aquest. No serveix de res cap de les informacions prèvies ni les sessions didàctiques que hom pugui tenir o rebre. Personalment no he vist res igual encara que la gran exposició que s’ha fet a Madrid en els darrers temps ens en volgués fer una reproducció de gran nivell històric i emotiu. No és el mateix. En absolut. Hom no resta gens indiferent després d’una detallada visita pels espais de l’horror i la més gran perversió a càrrec de sanguinaris botxins. El crim i la tortura sadollaven els seus instints de monstres en forma humana. Em perdo en la recerca d’adjectius. Aquest espai de memòria et deixa sense resposta, bocabadat i molt trist/abatut. Quan vas circulant per les diferents estades observes que hi ha gent que pren fotografies. D’alguns visitants em va sorprendre la seva flegma en prendre imatges, potser eren selfies, davant les vitrines on s’amuntegaven milers de sabates, brotxes d’afaitar o tones de cabells femenins. Des del primer moment vaig tenir molt clar que allà jo no podia fer fotografies. És el mínim que es pot fer davant la magnitud d’aquell genocidi. Prou llibres i catàlegs ens ofereixen centenars d’imatges d’aquell i de tots els inferns de l’holocaust.
Ara m’assabento per la premsa que les autoritats del museu demanen respecte davant la frivolitat d’algunes persones per les seves conductes poc/gens considerades en la seva visita. Hi ha gent que fa equilibris damunt les vies dels trens que entraven dins el camp amb els diferents combois de deportats. El personal juga en el mateix lloc on la gent de totes les edats i procedències baixaven dels vagons per començar el procés de cribatge i extermini. Es moria en arribar o es trigaven dies o setmanes. Tot això no es pot permetre malgrat que hi ha individus que palesen el seu desacord. Avui dia, ningú accepta ni admet res. Des del meu entendre, tampoc s’hauria de permetre el fotografiar tota mena d’estris personals, pertanyents a milers de persones i que els acompanyaren, a mode de tresor, en un viatge interminable en aquells trens de bestiar. Si per mi fos imposaria un respecte total, cap fotografia, i faria una afinada recordança, més si cap, del que es pot fer o de tot allò que no es pot permetre. Potser no tothom és mereixedor de compartir el silenci i els sentiments en un espai de memòria. Les xarxes socials han revolucionat el món i no entenen ni de cura ni respecte per la història. Si algunes persones ignoren, deliberadament o no, el que estan visitant tenen dues opcions: màxima obediència o cercar un altre destí en el proper estiu.
