Sincerament, mantinc la tesi que sempre he de fer el que penso. Encara diré més: de la manera que ho veig. En línia amb l’esperit del títol de la cançó d’en Frank Sinatra (“My way”). Referint-me concretament al món dels amics, d’alguna manera, els valoro més que no pas la pròpia família. Amb ells, sóc capaç de dialogar de tot, divergint-ne radicalment.
Accepto que sóc un cau de contradiccions i paradoxes. Acostumo a no tenir seguretat de res no científic. M’interessa situar-me al bell mig del panteisme i el solipsisme€ Actuant, alhora, en l’abstracte. Citant mots del filòsof Josep Maria Esquirol, “movent-me en la política del mig pam”. Avançant juntament amb qui vaig anar endavant, d’una manera ben biunívoca.
El solipsisme creu que tan sols existeix el “jo”. Que tota la resta emana d’aquest mateix jo. Vindria a ésser un extrem de l’idealisme. Recordant la teoria d’en Descartes (“cogito ergo sum”), en no poder estar segur del meu entorn em refio del que em dicta el cervell. Això sí, a l’hora de seguir el meu camí, també em deixo seduir per la rauxa que em dicta el cor. En aquesta conjuntura, tal com manté n’Esquirol en el seu llibre “La resistència íntima”, l’acció engendra futur€
€La proximitat no es medeix en metres ni en centímetres. La comarca de la proximitat no es visita en un sol jorn. Esdevé una estada de llarga durada. Malgrat això, costa molt romandre-hi€ La seva antítesi, no la trobaríem pas en la llunyania sinó, més aviat, en la monocromia d’un món cada cop més tecnificat. Cada dia que passa, descobrim com la quotidianitat i el gest de la casa vénen a ésser unes modalitats cabdals en la teoria de l’esmentada proximitat.
Al cap i a la fi, el futur equival a un temps que no existeix. Per tant, res no ens ha de fer por. Ací, s’hi escau plenament la tesi d’en Johann Wolfgang von Goethe: “Tota afirmació suscita una rèplica”€ Per tot plegat, intento fixar-me -com a repte o com a fita- viure la vida en plenitud, “a la meva manera”. Aquest és un punt que pot generar friccions amb algú dels qui m’envolten. Sobretot perquè em costa donar el meu braç a tòrcer. Està clar que -sense haver nascut a l’Aragó- podria tenir-hi arrels. Senzillament, sóc tossut!
