Aquests dies els polítics estan confeccionant les llistes dels candidats al Parlament estatal i alhora els van presentant a la ciutadania. Se’ns informa sobre la vàlua tècnica i professional dels nous fitxatges -excel·lent economista, advocat de prestigi, exvicepresident de la multinacional Coca-Cola, entrenador de bàsquet ple d’èxit, etc.-, però res se’ns diu sobre si són portadors dels valors de caire cívic i moral -persona educada, de bones formes. Les bones maneres, la bona educació, no són simple convencionalisme, sinó que ens ensenyen a pensar, a tenir cura dels altres. S’ha dit sempre que la forma prefigura el fons, que tenir cura de les formes és una manera d’expressar el fons, la manera de ser. Malauradament, es percep en tots els àmbits de la societat i, sobretot, en l’àmbit polític una pèrdua de les bones maneres, que comporta una degradació del debat polític i de la democràcia. Les bones formes, és a dir, la bona educació és parlar amb correcció, saber escoltar, ser tolerant, mantenir uns bons comportaments, ser amable, tenir control d’un mateix, dir la veritat, ser respectuós. És practicar la regla d’or: "Fes als altres el mateix que voldries que els altres et fessin a tu". És tractar les persones amb respecte. Deia Plató que amb la bona educació l’home és una criatura mansa, però sense ella és el més ferotge dels animals.
Una manera de manifestar la pèrdua de les bones formes és amb la violència del llenguatge, una de les maneres més nocives d’agressió. Essent com és el llenguatge una eina d’entesa, sovint, quan està infectat per la violència, es torna una arma d’enfrontament; arma que usen molts polítics -en els mítings, debats, en els parlaments locals, autonòmics i estatals etc.-, per menysprear, ofendre i expressar la ira o l’odi contra els adversaris polítics, a qui d’aquesta faisó converteixen en els seus enemics. Amb raó deia el filòsof G. Deleuze "si ets presoner del somni de l’altre, estàs fotut". En efecte, si hom mira l’horitzó polític i social del nostre país percep una utilització permanent d’un llenguatge molt agressiu, perillós per a la convivència, ja que la comunicació que emeten els polítics és fonamentalment emocional, passional, a la manera dels fanàtics del futbol, gens racional. Aquesta violència verbal pertorba la pau social i augmenta la crispació.
Uns exemples clars, oïbles i visibles de la pèrdua de la bona educació i de l’ús de la violència en el llenguatge són els insults. És quelcom recurrent escoltar entre els representants dels ciutadans -els nostres polítics- insultar-se, dirigir-se atacs personals, llançar-se tota una lletania de les pitjors desqualificacions, dir-se el nom del porc. La llista d’insults que es remeten els uns als altres és llarguíssima, per la qual cosa només en citaré uns quants: "no eres una persona decente", eres "partícipe del golpe de Estado catalán", "traidor", "felón", "mentiroso compulsivo", "rehén", "hay que enseñar a pescar a los andaluces", "echar al mar a vascos y catalanes", "palmera", "a por ellos", "fascista", "infecto", "cerdos catalanes", "hay que sacar a Andalucía del pelotón de los torpes", "okupa", "gilipollas", "esquizofrénicos", "mafioso", "mezquino", "eres el ministro más indigno de la democracia" i així gairebé fins a l’infinit. Si agafem el diccionari i cerquem els diferents significats d’aquests insults ens adonarem de la gravetat dels mateixos. I no passa res!
És escandalós que els polítics, que haurien de ser persones exemplars en la forma i en el fons, tinguin aquest comportament. Des del naixement de la democràcia la millor eina de la política és la paraula, la protagonista del diàleg, pronunciada per entendre’ns, per poder viure plegats. Qui es dedica a la política té el deure de saber ser, saber estar i saber fer, és a dir, de parlar i d’actuar de manera que les seves paraules i els seus actes reflecteixin els valors que donen sentit a l’ofici de polític, les bones formes, la bona educació.
L’autor és filòsof
