Dins de l’esplèndida festa de la literatura que és Kosmòpolis assisteixo a la conferència que hi fa Nuccio Ordine, autor d’un parell de llibres deliciosos sobre les virtuts de les humanitats (“L’utilità dell’inutile”) i sobre com els clàssics ens ajuden a entendre el món i, de vegades, a canviar-lo (“Classici per la vita”). Ordine és un professor italià de manual, eloqüent, gesticulador, apassionat en el que explica, brillant en la manera d’explicar-ho. Ben aviat es veu que les dues persones que li han posat per fer-li preguntes se’n podrien anar a fer un cafè sense que passés res: el discurs d’Ordine és llarg i sostingut i no necessita crosses. Ens parla de la funció del professor, de l’aberració que representa el fet que la gent vagi a la universitat amb l’únic objectiu de treure’n un títol, de per què els clàssics són clàssics… Una conferència destinada, més que a dir-nos coses noves, a recordar-nos allò que no hauríem d’oblidar mai.
Un cop acabada la conferència, comença el torn de preguntes. Aixeca el braç una dona, afirma que ha fet servir el seu llibre sobre els clàssics per explicar als seus alumnes què era un cànon literari perquè allí s’hi explica molt bé, però que ella no hi està gaire d’acord perquè el cànon literari és blanc i mascle. Encara que la seva façana de professor italià ho dissimula molt bé, la resposta d’Ordine reflecteix la certa estupefacció amb què ha acollit la pregunta: “Senyora, disculpi, però jo no pretenia fer un cànon literari sinó parlar d’aquelles obres que m’han influït profundament al llarg dels anys i explicar per què”. Tot seguit li explica que, efectivament, el cànon és blanc i mascle però que, si el cànon ha d’abraçar els últims tres mil anys, difícilment pot ser d’una altra manera.
Surto encaboriat de la conferència. Em sembla profundament fora de lloc el comentari d’algú que, a sobre, té alumnes a qui transmetre els seus prejudicis. Un cànon literari no és més que una llista -tan oberta com es vulgui, tan opinable com es vulgui- d’aquells llibres que cal llegir per tenir els referents indispensables per entendre la literatura occidental. Fins ara, les obres que entraven al cànon ho feien per la seva capacitat d’innovació literària, per la seva qualitat artística, per la bondat del seu relat i la seva capacitat de crear arquetips i, fins i tot, gèneres literaris, però mai no s’havia tingut en compte si l’autor era ric o pobre, jueu o cristià, mala persona o una ànima de càntir. Sembla que aquests temps s’estan acabant i el cànon haurà de convertir-se en una altra llista paritària, com si fos la dels consellers del govern.
Una altra cosa és la discussió, totalment pertinent, de si a aquestes alçades de la vida ens cal un cànon i per a què. Jo sóc dels que creuen que sí, que un cànon serveix ni que sigui per estar-hi en contra, però sobretot serveix per tenir els mateixos referents culturals a partir dels quals entendre’ns. La pregunta òbvia, després d’aquesta afirmació, és si aquests referents culturals derivats del cànon ens serveixen per entendre el món que ens ha caigut a sobre. Jo crec que sí. El millor tractat de política per explicar Donald Trump és “Ricard III”, de Shakespeare; la millor manera d’entendre la indefensió davant d’una Justícia lenta és llegir “La casa desolada”, de Dickens, i “L’art de la guerra”, de Sunzi, és encara un llibre de capçalera a moltes escoles de negocis. Clar que si a les escoles de negocis llegissin “Guerra i pau” en lloc de “L’art de la guerra” segurament ens aniria millor a tots plegats, però això ja no és culpa del cànon!
