A poques setmanes de deixar el càrrec d’alcalde, constato que la previsió de tancar temes ha esdevingut impossible, per incompareixença del govern de la Generalitat. No tenim govern, encara que alguns ostentin el càrrec de conseller/a i fins i tot, sembla, tinguem un president. En realitat cobren el sou, però no exerceixen els càrrecs.
És indignant veure conselleries senceres mà sobre mà, a l’espera que algú prengui decisions. No n’hi ha ni se n’esperen. Per als qui estem a peu del carrer, i volem resoldre temes, la situació ha esdevingut desesperant perquè rebem peticions que no poden ser resoltes per nosaltres, i ningú està disposat a resoldre-les, a l’altra banda, que és on en tenen les competències.
Perdoneu, estimats lectors, aquesta introducció, no prevista inicialment perquè volia continuar parlant de temes més rurals, més d’interior de país, més poc coneguts per part de la gent de ciutat, però la vida quotidiana topa amb la crua realitat, fins al punt de pensar que amb l’aplicació del 155 hi havia algú al capdavant que donava ordres… És que ara no hi ha ningú.
Em preguntava quant de temps pot un país aguantar sense govern efectiu? Al principi, pensava en unes poques setmanes, després en uns pocs mesos… Ara, ja aguantem, anys. No passa res? Sí, però no hi ha valentia ni capacitat per trencar aquesta maleïda dinàmica de paràlisi de tot un govern sense que passi res més que la pèrdua constant de possibilitats i capacitats de negoci, funcionament dels serveis, planificació de futur, aprofitament d’oportunitats…
Plegaré sense haver pogut tancar alguns temes que porten dos i tres anys, en tràmit, perquè diversos departaments de la Generalitat esperen que algun càrrec decideixi el que pertoca. Mentrestant, toca esperar. Ells manen, ells decideixen, ells són els competents, a nivell legal, però ells… No actuen. I ja està. Tan simple i tan senzill com això.
La pèrdua del sentit de la realitat és immensa i des de fora anem contemplant les batalles internes, entre els partits de govern, en totes les institucions on estan presents. Ja no m’atreveixo a dir “on governen”. La batalla està a veure qui domina el terreny, i la resta és secundària. I entre els temes secundaris figuren totes les peticions de resolucions de qüestions municipals: llicències ambientals, llicències d’activitats determinades, informes de tota mena, modificacions urbanístiques, expedients socials…
A banda dels retards o paràlisis d’expedients, els alcaldes som espectadors de batalles entre departaments, per qüestions d’una immensa estupidesa, procedents de veure qui mana més o qui està per damunt de l’altre, a l’hora de dictaminar un tema concret. En el fragor de la batalla, els alcaldes som simples espectadors del final d’una manera de fer i actuar que mai haguéssim imaginat veure, a casa nostra.
Els partits independentistes han aconseguit destrossar anys i anys de construcció de l’autogovern, fins a convertir-lo en una paròdia del que havia estat. Anys enrere, criticàvem la lentitud, l’excés de burocràcia, el desconeixement d’algunes realitats del país, especialment tot el relacionat amb el món rural…, però és que ara no s’exerceix l’autogovern, perquè a la recerca de la independència s’han carregat l’autonomia. Ja només falta que arribi un tripartit de dretes, com el que tenen a Andalusia, per oficialitzar la pèrdua de l’autogovern pel qual tants vàrem somiar i lluitar. O es produeix una reacció clara, àmplia i contundent, o el resultat el veurem ben aviat. El que mai hauria pensat és a quedar sense govern i veure com els partits independentistes juguen a favor de la possible pèrdua de l’autogovern, tan costosament aconseguit.
* L’autor és alcalde de Borredà
