Terrassa, durant la tarda/nit del diumenge 7 de febrer de 1971, Seeger va fer la seva primera actuació/recital a tot l’Estat. Raimon, gran amic d’en Seeger, també havia de cantar però no li ho varen permetre. En qualsevol cas molta gent no entenia com s’havia autoritzat aquell acte. Tinc la meva teoria però requereix del corresponent contrast. Conservo el record i la satisfacció de ser testimoni d’aquella inoblidable jornada. Encara no sé com però amb el meu amic Joan Pons hi vàrem ser presents en el pavelló de la Sagrada Família del carrer de Faradai. El pavelló Sferic estava ple de gom a gom. Fèiem sisè de batxillerat i no enteníem massa aquella invasió de vehicles arreu de tota la ciutat. No havíem vist mai res igual. La gent havia vingut de totes les contrades i a dins no hi cabia ningú més. La notícia de l’actuació a Terrassa va córrer de forma trepidant en un temps on no existien ni les xarxes socials ni res semblant. Era increïble. El banjo d’en Seeger sonava com una música fresca i propera, del tot original. Era un veritable regal que, en aquells moments, no sabíem apreciar del tot. Coneixíem d’oïdes la seva trajectòria però la nostra informació sobre la biografia i compromís d’aquell cantant era molt minsa per edat i per ignorància. Més endavant descobrírem la importància del recital, del missatge i de les circumstàncies derivades d’un context polític, òbviament, advers i repressor vers qualsevol signe de canvi i llibertat. Ben aviat podrem commemorar el cinquantè aniversari d’aquell recital que molta gent recorda i que, sortosament, els diferents estudis sobre la Terrassa del franquisme en fan referència per la seva importància i repercussió. Algun dia caldrà significar el pavelló de Ca n’Aurell amb una placa que recordi aquest indret com un veritable espai de memòria del tardofranquisme i la transició. L’any 1976 fou també el primer lloc on es celebrà el primer i multitudinari míting del PSUC.
Dissabte passat vaig assistir a l’Auditori de Barcelona a un gran recital que recordava el centenari del naixement (1919) del cantant nord-americà. Fou una vetllada increïble i plena d’emoció. La gent del Tren Seeger (Quico el Célio al capdavant), Quico Pi de la Serra, la meravellosa veu de Gemma Humet, el grup Coses, Pep Gimeno “Botifarra” i la mallorquina Joana Gomila ens van regalar amb les seves cançons un fantàstic viatge per la nostra memòria i el nostre particular àlbum de records. Al llarg de la nostra vida hem cantat moltes cançons d’en Seeger i amb alguna guitarra i bona voluntat han sortit versions poc acadèmiques però plenes de somnis i sentiments. L’espectacle del proppassat dissabte fou sublim i l’entenc com a homenatge a Seeger però també a molta/tota la gent que ha lluitat i no ho ha deixat de fer per aconseguir un món més just i lliure. Quico Pi de la Serra recordà la gent que havia anat a Madrid. Què pensaria i diria Pete Seeger davant del que està succeint? Ens ho podem imaginar. Més i tot car el seu compromís antibel·licista, per la defensa dels drets humans i preservació del planeta fou constant i molt valent. De cop i volta m’adonava que el discurs d’aquell cantant de folk és vigent i del tot necessari. Ens cal reivindicar la seva figura en temps passat i en temps present.
El discurs d’en Seeger no és anecdòtic i encasellat en una època i un estil. Penso en aquell 1971 i en el moment actual i tinc seriosos dubtes sobre què ha canviat o què ens han venut. “We shall overcome / ens en sortirem” no pot deixar de sonar.
