Fa poc més de dos anys vaig anar a una calçotada molt particular que es convoca mitjançant un correu electrònic que rebem centenars de persones apassionades de la tecnologia, que ens afanyem per poder fer la inscripció en el termini escaient, i “guanyar” una plaça. No saps mai qui hi assistirà però saps que trobaràs noms que has anat llegint, al llarg de l’any, en notícies d’aquest llistat de correu electrònic. Una altra particularitat és que tothom és convidat a portar “coses” per mostrar (radars, impressores per a closca d’ous, meteorits i fòssils, lingots de diferents metalls, ulleres de realitat augmentada…). Després de “la mostra”, mengem els calçots, fem la preceptiva dieta calòrica de botifarres i xai i ens disposem a escoltar xerrades de cinc minuts de persones que volen compartir iniciatives.
Una de les xerrades la va fer la Montse López, dermatòloga de l’Hospital Clínic, que va parlar de la seva ONG que treballa amb col·lectius afectats per lepra a l’Índia, i em va sobtar molt saber que hi havia malalts que, si no tenien mans/dits i no tenien ningú que els peixés, morien de gana. Quan vaig tornar dilluns a classe, vaig proposar al meu estudiantat de Tecnologia de Materials, del Grau en Tecnologies Industrials, el repte d’apropar una cullera estàndard a una mà impedida (accident, malaltia neuronal, amputació… o lepra). Un dels grups d’estudiantat es va interessar per aquest darrer tema i els vaig posar en contacte amb la Dra. López. Al llarg del curs, els diferents grups va sorprendre’m molt gratament amb propostes novadores i creatives, que podien continuar més enllà de l’assignatura si ho desitjaven. Amb la fi de curs, els projectes van caure en l’oblit. Però el grup que es va apropar a la problemàtica de la Dra. López va voler continuar, sense pressa però sense pausa, en la seva recerca de l'”u-Handle”, que és el nom que li van voler posar a “la criatura”. Sense piles, sense endolls, només amb una peça simple i una subjecció bàsica. Enginyeria pura.
Quan es va obrir la convocatòria de projectes d’innovació i emprenedoria del 4YFN, els joves d’u-Handle hi van participar i van quedar seleccionats entre centenars de projectes d’arreu. Finalment, el 27 de febrer van fer la defensa del seu projecte davant un tribunal, al mig del 4YFN. Jo no vaig poder-los acompanyar per atendre un altre compromís, però la Dra. López els va acompanyar en aquell moment d’emoció i tensió.
En pocs minuts jo tenia un centenar de whats i un missatge de veu de la Dra. López, emocionada: “Els nens han guanyat!”.
Vaig sortir volada cap a plaça d’Espanya per estar amb el meu equip u-Handle. Tinc un cúmul d’imatges i sensacions de les hores següents, intensíssimes, però recordo la Montse López explicant-me que s’havia acostat a ella el president de Creu Roja Internacional per preguntar-li com s’havia gestat el projecte i que ella, naturalment, li va dir (en anglès) que tot va començar en una calçotada. Davant la cara del senyor, li va explicar: “Do you know what a calçot is?” (“Saps què és un calçot?”) I la resta de la conversa va ser una mica irreal, entre calçots i flaixos, entre explicacions de romesco i entrevistes. Molt nostre…
* L’autora és professora ESEIATT-UPC. Presidenta SCT-IEC
