Aquest dissabte, vaig assistir a la inauguració del monument als pelegrins del Camí de Sant Jaume. S’ha col·locat a la cruïlla entre la ronda de Ponent i el carrer de Fleming. La iniciativa de l’entitat local Amics del Camí de Sant Jaume la trobo genial. Amb poc més de dotze anys d’existència, aquest acte representa el seu autèntic baptisme de foc. Com molt bé va referir el batlle, Alfredo Vega, han aconseguit -entre moltes altres raons- situar el nom de Terrassa al mapa d’aquesta ferma i bonica tradició.
No és la primera vegada que parlo del tema. Ho vaig fer fa vuit anys quan endegava el repte de fer-lo íntegrament (des de Saint Jean Pied de Port fins a Santiago de Compostel·la). En vaig tornar a parlar tan bon punt el vaig cloure. A llarg de les meves reflexions, sempre destaco un seguit d’elements: l’esforç, la sociabilitat, la contemplació, el diàleg amb la natura, la pràctica del saber compartir, el retrobament personal, la pregària, la coneixença de gent de les més variades races i creences… A banda d’un munt d’altres valors. Tots ells van dins el sarró de la meva motxilla. Essent una experiència única, he pogut copsar l’esperit del pelegrinatge, el gaudi d’entendre la fondària de la vida, les ganes de fer coses en llibertat i la vivència i el sentit de la felicitat completa. És massa!
Amb moments de fred o de calor màxima, estones de pluja contrastades amb la catifa erma i desèrtica d’alguns camps de Castella, sé en què consisteixen la set i la suor. Aquest camí segueix la ruta del sol (de Llevant a Ponent)… I el cos -que sempre és savi- t’ensenya a gestionar el temps i la forma. El continent i el contingut, en la més perfecta de les harmonies.
Tothom qui passi per l’indret de l’escultura d’acer (bastida per l’artista local Joan Martínez) tindrà l’oportunitat de fer una parada. Si més no amb ànim d’interioritzar els aspectes essencials del nostre devenir. En cloure aquest escrit, no puc per menys de fer una petita observació. Fou tema de conversa entre vàries persones que hi érem presents. De ben segur que no agradarà llegir-ho. El cert, tanmateix, és que ningú no hi va veure cap representant de l’Església local. Curiós, oi? És ací que em pregunto: de debò que no hi havia un sol mossèn disponible? Encara que tan sols fos per fer-ne la benedicció. En qualsevol cas, un “excel·lent” als promotors!
