L’Església és la casa i l’escola de vocació. Sant Joan Pau II en començar el tercer mil·lenni va assenyalar que el gran desafiament del segle XXI consistia a fer de l’Església la casa i l’escola de comunió, seguint fidelment la voluntat de Déu i responent a les aspiracions profundes del gènere humà. La vivència de la comunió eclesial facilita la missió de la comunitat cristiana per reconèixer i acollir tots els dons de l’Esperit i per acollir la varietat de vocacions. Tots els batejats han de ser conscients d’aquesta responsabilitat i missió en la vida de l’Església i col·laborar perquè la pastoral vocacional arribi a tots llocs i ambients i propiciï la resposta personal de tots i cadascú a la crida de Déu. Per això, podem dir que l’Església es converteix en una casa i escola de vocació.
La comunitat eclesial conté en ella mateixa totes les vocacions que Déu suscita. La pastoral ha d’ajudar les persones a escoltar la crida del Senyor i a comprometre tota la seva existència en la resposta. La dimensió vocacional és doncs part integrant de la pastoral infantil i juvenil, més encara, és un element transversal de tota la pastoral. Les comunitats cristianes han de fomentar la cultura de la vocació i el clima espiritual que facilitin l’escolta de la crida de Déu. D’altra banda, han d’acollir les vocacions que Déu va suscitant i les han d’acompanyar en el seu desenvolupament. Les famílies, les comunitats parroquials, les comunitats de vida consagrada, els moviments i noves realitats eclesials constitueixen un àmbit propici per viure la fe i per crear el clima adequat que ajudi les persones a escoltar i respondre a la crida de Déu.
Per això avui volem subratllar sobretot que el Seminari és missió de tots, que tots som responsables d’aquesta tasca de la pastoral vocacional. La responsabilitat recau en la comunitat eclesial, en tots els àmbits i estaments del Poble de Déu. El primer responsable és el bisbe amb el seu presbiteri. El bisbe ha de promoure i coordinar les iniciatives adequades. Els preveres han de col·laborar sobretot per la seva entrega, pel seu testimoni de servei i fraternitat i pel seu zel evangelitzador. També els diaques i els membres de la vida consagrada. D’altra banda, cal promoure a totes les parròquies grups vocacionals i que els seus membres ofereixin tant la pregària com l’oferiment de les creus de cada dia, així com el seu recolzament moral i material. Els fidels laics tenen una gran importància, especialment els catequistes, els professors, els educadors, els animadors de la pastoral juvenil. També cal implicar-hi els nombrosos grups, moviments i associacions de fidels laics.
Una responsabilitat específica està confiada a la família cristiana. La família cristiana és una “Església domèstica” i constitueix com un primer Seminari. Ara bé, actualment ens trobem amb grans dificultats fins i tot en les famílies cristianes. És difícil que sorgeixin vocacions al sacerdoci en un ambient de secularització i consumisme com el nostre, amb un índex de natalitat tan baix i un model cultural de família que dificulta el conreu adequat de la possible llavor vocacional. Per això cal potenciar una cultura de la vida que animi a acollir amb generositat el do de la vida i també ajudi les famílies a valorar la vocació sacerdotal d’un fill com el regal més gran de Déu. En aquests temps de turbulències dintre i fora de l’Església, és l’hora de la fe ferma, de la confiança plena en el Senyor. Demanem que els joves estiguin oberts al projecte de Déu, i que Maria els faci de guia en el seu camí. Ella és causa de la nostra alegria, consol i esperança segura.
* L’autor és bisbe de Terrassa
