Aquest cap de setmana Terrassa celebra la seva 15a Mostra de la Diversitat Cultural, que se celebra cada dos anys des de 1991. No cal que digui que em sembla perfecte que tothom organitzi la festa que vulgui -en aquest cas, l’Ajuntament de Terrassa- i que hi participi qui lliurament s’hi trobi de gust. Ja s’ha fet habitual que sigui l’administració pública qui es dediqui a organitzar-nos les festes, potser per por que no ens avorrim.
Tot i que no en tinc les proves a mà, tinc la impressió -i un vague record- que la festa va néixer amb uns objectius polítics i ideològics més accentuats que no pas els que la poden justificar ara mateix. Fa trenta anys, la ciutat estava molt menys vertebrada que no pas ara. Feia relativament poc que es disposava de polítiques democràtiques per anar cosint una ciutat que havia crescut per al·luvió i de manera caòtica. El centre era inhòspit i la perifèria, un suburbi. I, a poc a poc, les polítiques urbanístiques, però també les dinàmiques socials de relació i la prosperitat econòmica general, van anar fent la ciutat més amable i més estructurada.
La mostra, doncs, va néixer com una estratègia per al reconeixement i la vinculació d’una diversitat dispersa i poc lligada a la ciutat. Probablement, també funcionava com una més de les moltes formes de clientelisme polític que tan bon resultat han donat al PSC, a Terrassa i arreu del país. Les migracions de finals dels 90, però, hi van donar una altra dimensió, i ja no es tractava només d’exhibir folklore tradicional espanyol, sinó de convidar-hi les associacions dels novíssims terrassencs. El balanç d’aquests propòsits s’hauria de fer estudiant amb detall l’evolució de les associacions participants -incorporacions i desafeccions-, els canvis en el tipus d’activitats i en el tipus de visitants. És una llàstima que no tinguem encara el costum d’avaluar les polítiques socials, de què la mostra forma part.
A mi, sempre m’ha semblat que la mostra pecava d’algunes confusions conceptuals i d’objectius, si no greus, prou importants. Hi ha una utilització del terme "cultura" que en banalitza el sentit, reduint-lo a mitja dotzena de plats típics que, en general, ja s’han fos en la nostra cuina oberta. I també a mitja dotzena més d’expressions de música i dansa folklòriques que contenen més nostàlgia que futur. Des del meu punt de vista, si es volia fer una festa a partir d’una mirada als orígens de molts terrassencs, s’hauria d’haver fet des de la voluntat de fer-ne una memòria crítica, sobretot pensant a transmetre-la als seus descendents i al conjunt de la ciutat. Al capdavall, les causes, les raons, els sentiments associats a aquesta diversitat d’orígens ja conformen l’esperit de la ciutat que som.
La meva opinió, si se segueix pensant que aquesta festa té cap sentit, és que caldria abandonar tota resta de nostàlgia i fer una aposta decidida per, fent memòria de la immigració, fer visible l’enorme capacitat d’acomodació que antics i nous terrassencs hem anat demostrant al llarg dels anys. També per assenyalar críticament el camí que falta fer. Però, en definitiva, i com ja era el principi que guiava el col·leccionable que va publicar Diari de Terrassa el 2005, "Els terrassencs del segle XX", recordar que, si bé la diversitat és el punt de partida, el d’arribada és la cohesió. O, dit com m’agrada, entendre que les arrels no es troben en el passat sinó allà on pensem construir el futur.
