Sovint, he escoltat debats sobre caça que no eren prou equilibrats o amb prou coneixement de causa com per justificar la seva existència (dels caçadors). Precisament, una de les preocupacions com a alcalde és l’envelliment de les colles de caçadors i la manca de relleu, en molts territoris. En primer lloc, s’ha d’oblidar alguna imatge llunyana de senyorets que van a caçar, i maten tot el que troben. Això no és així, ni ha estat mai així, ara i aquí. La temporada de caça està molt ben regulada, i les autoritzacions per caçar determinades espècies van en funció de les poblacions que els guardes rurals han comptat i programat com a raonables.
Un excés de població produeix danys enormes, en camps i conreus, o en altres animals domèstics o salvatges. El país ha de procurar trobar el just equilibri com perquè puguin conviure espècies salvatges amb les domèstiques. Tenim menys de setanta mil pagesos-ramaders a tot Catalunya, si no els cuidem, el territori quedarà desert, com ja ho està en nombrosos indrets. Resultat molt negatiu per a tots plegats.
Així, doncs, a falta de depredadors naturals, la caça permet equilibrar les espècies i evitar una sobrepoblació, molt negativa per al conjunt. I precisament la desertització humana, de molt territori, ha facilitat el creixement enorme d’espècies que abans eren anecdòtiques o molt poc representades, en determinats indrets. Aquesta proliferació ha permès incrementar el nombre d’autoritzacions, per mantenir un bon equilibri. I és que, si abans era molt ocasional tenir un accident amb un porc senglar, ara és molt freqüent. I el mateix podem dir en el cas de cérvols, cabirols, etc., de manera que els que vivim en zones molt poblades d’espècies com aquestes solem prendre precaució quan passem per determinats llocs, habituals per travessar carreteres o camins. Però, vaja, aquest no és el principal motiu per mantenir l’equilibri, que també, el més important és evitar danys a la pròpia natura.
Un cérvol adult menja l’equivalent a un vedell, i cada hectàrea de prat o bosc pot mantenir un determinat nombre d’animals. I si els animals porten alguna malaltia la poden transmetre a d’altres de domèstics, amb les conseqüències corresponents, per això els guardes també s’encarreguen d’estudiar els animals morts, per comprovar si estan sans o són portadors d’alguna malaltia. En resum, aquesta és una activitat raonablement ben gestionada per totes les parts. Evidentment, amb algunes millores pendents, que fa anys que es reclamen i no han estat resoltes. En parlarem un altre dia.
Ara bé, per fer-se una idea dels profunds canvis, en els darrers anys, si abans una colla de caçadors podia obtenir 40 o 50 porcs senglars, en l’actualitat poden arribar als 155, com és el cas de la temporada passada. I se’ls van concedir 15 precintes per a la caça de 15 mascles de cérvol i 45 de femelles. Pel que fa a cabirols, varen rebre 12 precintes per a 12 mascles i 12 de femelles. En aquest cas, parlo d’una de les colles, de la comarca del Berguedà, contigu al Ripollès/Osona. Més amunt, es donen precintes per caçar isards, una altra espècie que també ha tingut un creixement espectacular.
I, quan es parla de precintes, són les autoritzacions oficials, regulades i programades pels guardes rurals, els quals en comproven el resultat, així com si alguna peça porta alguna malaltia, susceptible de provocar una epidèmia.
Finalment, s’ha posat en marxa una vella reivindicació per facilitar l’aprofitament de la carn de caça, per poder-la comercialitzar i treure’n un profit econòmic, i gastronòmic, com és habitual en països de llarga tradició: Suïssa, Àustria, França i molts altres. Estem molt lluny encara de tenir una xarxa d’establiments per al esquarterament, distribució i comercialització d’una carn molt preuada si se sap cuinar degudament. A poc a poc, van apareixent restaurants amb algun plat de caça, que va prenent prestigi i permetrà un millor aprofitament del que té ara, basat en el consum pels propis caçadors i entorn familiar, proper.
Mantenir l’equilibri és del tot positiu i necessari, per a les pròpies espècies animals, per a la natura i per als qui en viuen.
