Després d’un esforç i voluntat de cooperació dins l’aula ens trobem amb la descoberta de familiars propers o llunyans que han viscut i patit la guerra, l’exili o la crua i difícil postguerra. Quan proposo aquest exercici als meus alumnes hom sembla, d’antuvi, que es tracta de situacions aïllades i que res tenen a veure amb la història familiar de cadascú. Alguns posen una cara estranya respecte a dades, fets i vivències. Amb la mirada sembla que et vulguin dir: "Però de què m’estàs parlant"?. No hi ha dubte que cal donar eines perquè el tema esdevingui més pròxim/familiar en tots els aspectes. A mesura que es fa el suggeriment d’enllaç i relació amb determinades anècdotes, moments i circumstàncies es descobreixen/recuperen records i penúries que ningú tenia massa presents. Amb el pas dels anys, enmig de recerques i entrevistes, i parlant amb molta gent, acabo fent la deducció, no massa agosarada ni tampoc sorprenent, que la temàtica d’aquella tragèdia, derrota i violència va ser del tot col·lectiva i quasi bé ningú en va restar al marge. Defujo, no admeto, cada vegada més la resposta: "A casa no ens va passar res", car només falta un lleuger escorcoll mental per entendre que les circumstàncies van més enllà del front de guerra o de la infinita processó de gent que travessà el Coll d’Ares i evitava, sense èxit, les caigudes per culpa del gel i del fang. En quantes ocasions ha estat l’avi, el germà o el tiet que foren víctimes d’aquell desastre! En moltes altres han estat familiars indirectes o veïns més pròxims que poden explicar què va passar amb la seva família o quin tipus de penalitats hagueren d’afrontar davant la victòria franquista. Es pot desconsiderar la precarietat que envoltà la societat de postguerra? Els exemples hi són arreu i les exempcions són mínimes.
Resulta un pas gegantí quan passem de la ignorància a reconèixer que el silenci deliberat impregnava la vida quotidiana de moltes llars. Se sabien coses però no s’explicaven. Això ja és una altra cosa. El reconeixement d’aquella realitat ja és important.
El nostre passat recent requereix un gir, no sé si copernicà, per esdevenir una proposta transversal on tothom prengui consciència de què varen significar els desastres i les conseqüències d’una guerra promoguda per un cop d’Estat feixista i sediciós. El gir o la percepció han d’allunyar-se d’aquest fantasma que planeja sobre la península que consisteix a no remenar el passat i mirar només cap al futur. Es un camí erroni i perillós.
Aquest és l’argument de molts que pateixen neguit i remordiment per actuacions sospitoses i denunciables. L’enfoc s’ha de nodrir d’un missatge constant i rigorós que no estalviï esforços memorístics i que esdevingui habitual en el terreny de la difusió, la pedagogia i els espais de memòria. Hom ha de prendre consciència de què va significar aquella immensa tragèdia en l’àmbit personal, familiar o com a poble. Una fotografia, una carta o una conversa poden esdevenir, amb el temps, valuosos testimonis. Es comença per allò, a priori, insignificant per acabar entenent moltes coses de gran magnitud. El coneixement i formació sòlida sobre el passat seria un camí molt adient i recomanable per desfer preocupants confusions que escoltem, dia a dia, dins i fora d’un judici, que em resulta del tot injust, inexplicable i revestit d’una perversa voluntat d’escarment. Molt trist.
