És sabut per molts terrassencs que el ple de l’Ajuntament de Terrassa, primer mitjançant un acord de Junta de Portaveus al ple de gener i després a través d’una proposta de resolució al ple de febrer, va aprovar per majoria absoluta dels seus regidors (14 de 27) que, durant tot el temps que durés l’ignominiós procés judicial contra el Govern legítim de la Generalitat, la presidenta del Parlament, els líders d’Òmnium i de l’ANC i Santi Vila, es pengés una pancarta al balcó de l’Ajuntament on s’hauria de llegir la tímida i innòcua frase "la democràcia no es jutja". Igual de sabut és que l’alcalde de Terrassa va decidir de forma unilateral no penjar-la, aixoplugant-se en un estudi jurídic de la pròpia casa on, sota el pretext de la neutralitat institucional pretesa pel bloc repressiu del 155 per a totes les institucions públiques, es feia referència a una doctrina jurisprudencial que en cap moment es va identificar.
Serà bo que algun dia ens expliquin l’alcalde Vega i el PSC per quin estrany motiu aquest dictamen intern no es va fer i signar des d’un primer moment per part del secretari de l’Ajuntament (màxima autoritat jurídica), havent-se limitat el seu paper a subscriure’n el contingut mitjançant un trist correu electrònic adreçat als portaveus municipals.
La decisió de l’alcalde no és menor i denota una clara actitud antidemocràtica. És tota vegada que trepitja la voluntat popular de la majoria de l’electorat de Terrassa; és, ras i curt, una actitud repressiva. L’alcalde fa temps que ven la tesi que, en un moment de tanta tensió social com l’actual, cal prendre decisions que facilitin la convivència i destensin el conflicte i, francament, no me’l crec. Vagi per endavant la meva estima personal a l’Alfredo Vega però aquí tots venim obligats a fer política des del nostre humil racó; la fem des de l’oposició controlant l’acció de govern i fiscalitzant-la si s’escau, i la fa el PSC governant com vol i pot i també decidint a quina bossa de vots vol anar a pescar en les eleccions municipals del 26-M. La decisió de no penjar la pancarta ha estat una clarificadora manifestació de voluntats, ja que, per tal de no irritar el sac de vots espanyolistes i unionistes (els independentistes ja els dóna per perduts), ha estat capaç de passar-se per l’arc del triomf una decisió majoritària del ple aprovada per majoria absoluta. Seria bo però que el PSC-Terrassa pensés que aquesta autoritària i arbitrària decisió del batlle no només la qüestionen les terrassenques i terrassencs independentistes, sinó que ho fa també una grandíssima majoria de conciutadans senzillament demòcrates.
Alguns pensareu que aquesta relació binària entre la pancarta i la bossa de vots unionistes i espanyolistes és poc consistent i mancada de relació causal però hi ha més accions que així ho verifiquen; en l’acte de presentació de l’alcalde al Teatre Principal de fa unes setmanes, el PSC de Terrassa va considerar adient la intervenció del secretari general, en Miquel Iceta, i com a figura o patum de l’acte van escollir ni més ni menys que el ministre Borrell; la decisió amaga moltes intencionalitats perquè, tenint l’opció de, per exemple, fer venir la ministra Meritxell Batet, cara amable del socialisme català i que sent diputada al Congrés al 2013 va trencar la disciplina de vot del PSC votant a favor que Catalunya pogués fer un referèndum que valorés l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol, s’escull la cara més agra i rància del socialisme espanyol amb manifestacions deplorables com la referent als indis americans o la més recent afirmant que tot això no passaria si Franco fos viu, a banda d’haver mostrat per activa i per passiva un menyspreu absolut contra tot allò que té flaire catalana.
I, per si quedés algun dubte sobre a qui adreça l’acció política el PSC de Terrassa, dissabte passat trenca una inèrcia històrica i lògica de no autoritzar l’ús de la via pública adjacent a la Plaça Vella en els dies de Festival de Jazz als partits polítics (fer-ho trencaria la igualtat d’armes respecte dels altres partits polítics que no ho fan), i ho fa justament autoritzant-ne l’ús a VOX.
Les conclusions són clares; el PSC de Terrassa vol guanyar aferrissadament les eleccions, qüestió aquesta legítima i comuna a tots els partits que ens presentarem a les eleccions, però per fer-ho està deixant clar que obvia per complet els més de cinquanta-dos mil terrassencs que van votar a favor del "sí" el passat 1 d’octubre, o els més de cinquanta mil que van votar el 21-D JxCat, ERC i CUP. El perquè està clar; la política més recent explica que qui governa a l’Estat espanyol, sigui el PP o sigui el PSOE, mai no pot acontentar les inquietuds majoritàries del poble català, senzillament perquè són en gran part incompatibles, i això és el que passarà i ja està passant a Catalunya amb un PSC que a Terrassa se sent més esclau de l’esperit del 155 que preocupat per les inquietuds de més de cinquanta-dos mil terrassencs.
* L’autor és cap de llista de JxCat-Terrassa
