Com passa el temps! Qui m’ho havia de dir. Avui, fa deu anys des que em van prejubilar de la feina. Em van fer un favor immens. Gairebé metafòricament com si m’hagués tocat la grossa de Nadal. La qual cosa no treu, però, que -tot i que sense rancúnia- encara pugui tenir, en algun moment, el mal record d’algun personatge concret. No diré noms, malgrat que tothom té la llibertat de fer volar la pròpia imaginació… Tard o d’hora, el temps ho ressitua tot al lloc que pertoca. Cadascú rep allò que ha conreat. Ni més ni menys! En aquest sentit, contrasto el meu goig amb una certa percepció que potser hi ha qui se sent isolat, abandonat a la seva dissort i neguitós.
No em va costar gens “aterrar” a la nova situació. Tampoc no necessitava ningú que em programés el lleure. Àdhuc arribo a l’extrem de considerar-me hiperactiu. Necessito emplenar el temps escrivint, llegint, gaudint de música i cant coral, vivint la natura, conreant l’amistat, ajudant a rodar cercles solidaris i sentint-me útil.
Intento ésser ben curós amb el meu temps. Visc impregnat amb la responsabilitat de rendibilitzar-lo. No em conformo amb la vella dita (buida i pobra) d'”anar fent i anar criant pèl”. Lligo íntimament els minuts a la responsabilitat del meu camí. Repassant mentalment la lletra d’una cançó d’en Lluís Llach (que he escollit com a títol), dono gràcies a la vida. Estimo la meva terra. Sóc feliç amb la sort d’un munt de records inoblidables. Una cosa no treu l’altra. En la balança “teatral” d’una obra que va durar gairebé 40 anys, és evident que primen fets i valors positius. Els que no ho són tant ja fa molt que els he llençat al foc. Formen part de les deixalles. Mai més no tornaran a reciclar-se. No val la pena fer-s’hi mala sang. “He de viure lligat al camí de la meva terra. Amb la seva sort i la seva dissort.”
Com deia en Benjamin Franklin, un dels pares de la pàtria americana, “el temps és or”. La frase té molta fondària. Per si sola, hauria de remoure’ns els esquemes més personals.
No s’hi val a formar part d’aquella mena de secta que practica la tesi del “qui dia passa, any empeny”. No n’hi ha prou a no fer res de mal. Es tracta d’omplir les mans de bones obres. A la tardor de la vida, ens examinaran sobre aquesta perspectiva.
