Ara mateix, la ciutadania més atenta al fet polític viu amb astorament la paradoxa que, quan més faria falta la unitat de les forces polítiques, quan sembla que el més lògic seria unir forces davant dels més grans desafiaments que presenten els temps que vivim, resulta que si res no canvia molt i molt ràpidament ens haurem d’enfrontar a la més gran fragmentació electoral que hagi viscut mai la ciutat i, en conseqüència, de la seva governació.
Es tracta d’un procés de fragmentació generalitzat. L’encara el socialisme local amb la divisió entre el PSC de sempre i el projecte de Jordi Ballart que porta molta empenta. Hi fa front la dreta, amb un PP en reculada per l’auge de Ciudadanos, però també per la més que probable aparició de l’extrema dreta espanyolista. S’hi haurà d’enfrontar Terrassa en Comú pel fracàs de mantenir-hi integrats ICV-EUA. I, en el camp de l’independentisme, a més d’ERC, la CUP i Junts per Catalunya-Terrassa -que inclou el PDeCAT-, ara hi ha una quarta proposta resultat de les primàries impulsades per l’ANC. Sense comptar els petits grups que també apareixeran -animalistes, pirates…-, del que havien estat les quatre o cinc formacions clàssiques, ara en podrem comptar, segons com acabi tot plegat, amb ben bé deu o dotze.
El fet que la fragmentació sigui generalitzada ens ha de fer pensar que no es tracta d’un problema exclusiu d’unes o altres tendències. Té a veure amb processos globals, i no pas de dimensió local. I, per tant, és molt difícil que la solució es trobi en l’àmbit local. Vull dir, en primer lloc, que la crisi política que expressa aquesta fragmentació no es resol amb bones voluntats locals. I és que les "instruccions" per a cada formació no arriben pas dels mateixos òrgans locals, on probablement es podrien pactar acords profitosos, sinó d’estratègies pensades en altres àmbits lluny de la ciutat.
Tot això, com he dit al principi, es produeix en un moment polític la complexitat del qual exigiria la màxima força per poder-la afrontar en condicions. Hi ha el gran desafiament de l’independentisme, certament, però també la resposta a les greus ferides que ha deixat una recessió econòmica que podria tornar a amenaçar-nos i, és clar, la necessitat de projectes de futur consistents per a una gran ciutat com Terrassa.
En la lògica de la fragmentació, hi intervenen molts factors. Un és el d’aquest partidisme que prefereix ser cap de ratolí que cua de lleó. Vol guanyar l’adversari ni que sigui per la mínima. Un partidisme que necessita exagerar les seves diferències -sovint ridícules- amb els que li són la principal competència, és a dir, els més propers. A les municipals, d’altra banda, les regles electorals ho afavoreixen en la mesura que, en cas d’acords improbables entre partits molts diversos, fa alcalde el més votat ni que sigui amb una victòria pírrica. A veure quin dia es podrà votar l’alcalde per una banda, i els partits per l’altra!
Ara com ara, només Junts per Catalunya insisteix en la unitat, en aquest cas, de l’independentisme. Algú dirà que és perquè no pot aspirar ni tan sols a ser cap de ratolí. Però com probablement defensaran Bea Talegón i Jaume Alfonso-Cuevillas a l’acte de diumenge a la Masia Freixa, sí que poden contribuir, sent cua de lleó, a assegurar un govern fort pels temps que corren.
I si els partits no són capaços d’oferir una solució, l’altra part que podria donar-los una lliçó són els electors, concentrant el vot en les propostes més consistents i, precisament, més generoses en les propostes d’unitat.
x
