La natura i el clima, a vegades, es conjuren per complicar la vida i les activitats en el món rural. Ara mateix, tornem a tenir una invasió considerable de l’eruga, dita processionària, perquè quan comença el bon temps baixa dels pins i en llargues processons se’n va a buscar un lloc adequat per enterrar-se a vint o trenta centímetres sota terra, i esperar la transformació, per esdevenir papallona, i recomençar el cicle.
Aquesta innocent i curta explicació suposa un curiós i complicat sistema de reproducció, en un animal que pot semblar inofensiu, o simplement fastigós, però produeix danys considerables si no es controla la població. La bonança d’aquest hivern ha avançat el seu cicle, i podem ja veure les corrues característiques i, amb elles, els danys consegüents.
I els danys són considerables, en molts municipis i comarques de Catalunya, quan la concentració de bosses en els arbres esdevé preocupant. Uns quants centenars d’erugues poden arribar a matar un pi, o deixar-lo en situació molt delicada. I milers de bosses, en milers de pins, poden suposar malmetre boscos sencers.
Hi ha, però, altres afectacions que molta gent no coneix, o no sap ben bé d’on provenen. Els pèls o pues que porten les erugues són escampats pel vent, i converteixen camps, boscos i zones properes en llocs no recomanables per l’al·lèrgia que poden causar en persones i animals, o per picors en articulacions, de molt difícil tractament.
El mateix passa a vaques i altres animals de pastura quan, tot menjant, ingereixen els pèls o les pues, el que produeix inflamacions realment espectaculars i molt doloroses. Així, doncs, l’actual situació, en diverses comarques de Catalunya, és preocupant. I no solament preocupant sinó desastrosa per l’àmbit del turisme i esport rurals.
En zones molt afectades no es poden organitzar activitats a l’aire lliure pel que suposen de possibles molèsties i complicacions respiratòries, de manera que als danys en la pròpia natura hem d’afegir els derivats de no poder fer moltes de les activitats habituals.
Exposat el problema, què demanem a les administracions? Que s’ocupin de vetllar per un adequat equilibri i actuïn en conseqüència, quan aquest es desequilibra. Hi ha mesures “naturals” que s’intenten planificar però amb moltes dificultats. Facilitar la feina als depredadors naturals n’és una, i una altra és actuar amb productes no perjudicials per a les persones. La majoria d’ocells són depredadors i ajuden a combatre les erugues si bé alguns són molt efectius, com és el cas de la puput (“abubilla”, en castellà), la mallerenga (“herrerillo”) i alguns altres, però en farien falta uns milers més dels que tenim per donar l’abast.
Aleshores, o ajudem a combatre-la o la invasió augmenta. Aquí, és on entra la crítica a la Generalitat, per la poca inversió anual. Només amb plans plurianuals es pot combatre eficaçment i, durant anys, no s’ha fet. L’any passat i possiblement aquest any no va arribar a un milió d’euros l’import per fumigar les àrees més afectades. Aquest import s’hauria de doblar, i tots els qui governem sabem que governar és decidir, posar prioritats i, si es malgasten en unes coses, no hi ha diner per a altres de més importants.
Si en comptes de gastar en un parell o tres “d’ambaixades catalanes” el diner es destinés a una finalitat com la que proposem, el problema quedaria resolt. A vegades, no hi ha diner perquè se’n va a objectius mal plantejats, o simplement inútils. La missió d’un bon governant és la de fer un ús adequat del diner públic, posant clares prioritats, en tot lloc i moment. Estem lluny de seguir aquesta simple norma de bon govern.
* L’autor és alcalde de Borredà
