Massa sovint penso en la sentència d’un adagi nostre. Diu allò del que “de desagraïts, l’infern n’és ple”. Jo ho capgiraria envers l’afirmació que som en una societat malalta. Hi ha gent que sempre et mira amb envaniment. Com si realment ho fes per damunt de l’espatlla. Creuen que s’ho mereixen tot. Que són d’una raça superior. La prepotència ve a ésser la seva carta de presentació. Tard o d’hora, arriba el dia que un o altre els col·loca a lloc. És el que mereixen. No es tracta d’aplicar cap mena de ressentiment o rancúnia. Només assumir que uns i altres som iguals. Incloent-hi òbviament la reialesa.
Per contra, jo sempre m’ho miro a contracorrent. Fins al punt de creure que allò que no es paga amb diners s’ha de fer amb dinades. En tot moment, cal bastir la vida a cop de detalls. Una manera perfecta de fer-la més agradable i plena. Bona falta que ens fa! Si més no perquè “dels pecats del piu nostre Senyor se’n riu”. De fet, “no es pot repicar i anar a la processó”.
Per això, ara que va arribant el bon temps, crec que és moment de sacsejar consciències. Toparem amb els invents estrambòtics del dia del pare o el de la mare. Alhora celebrarem festes populars, onomàstiques i aniversaris. Raó de més per imbuir-nos d’aquesta filosofia. És ací que plantejo el pensament d’en Gianni Rodari, un gran pedagog italià del segle XIX. Una sentència seva la considero brutalment genial: “Els millors regals no són pas els que es compren, sinó els que es fan”. Una mirada, una encaixada o abraçada, un somriure, la fondària d’una frase que surti del cor. Aquest tipus de coses immaterials arriba a farcir un ram de bons costums que hem de fer per recuperar. No s’hi val a caure en la buidor del desencís, en l’oblit de les persones que ens han ajudat i de les que sempre sabem que ens en podem refiar. Tant en moments durs com en el dia a dia.
Prou sé que fa de mal dir. Més encara, de llegir. A molta gent no li agrada sentir segons què. No em faran emmudir, però. A banda de criteris de pura ètica o religiosos, la vida no és tan complicada. De fet, som nosaltres mateixos els qui la fem enrevessada. Al cap i a la fi, “en filosofia, el guanyador d’una cursa és aquell que sap córrer més lentament€ O que arriba el darrer”.
