Fa mesos, de fet anys, que el partit que tinc l’honor de representar a Terrassa, el PDeCAT, i que concorrerà a les eleccions municipals com a Junts per Catalunya-TERRASSA -JxC-Terrassa-, defensa que l’independentisme ha de recórrer el camí cap a la República Catalana unit i deixant les legítimes lluites entre partits per a quan ja s’hagi assolit l’objectiu comú. El desig de la unitat, amb la contrastada victòria de la coalició Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015, ha estat defensat de forma reiterada i constant pel president Mas, i pels legítims presidents Puigdemont, Torra i el conseller terrassenc Josep Rull, a banda de tots els diputats de la formació Junts per Catalunya ara immersos en el judici del Tribunal Suprem, en Quim Forn, en Jordi Turull i en Jordi Sànchez. De fet, el candidat de Junts per Catalunya a l’alcaldia de Barcelona, l’Honorable conseller Forn, ha cedit en reiterades ocasions el número u de la hipotètica llista unitària a la capital catalana al candidat d’ERC, Ernest Maragall, obtenint sempre la mateixa resposta; un no tan rotund com el que va rebre el president Puigdemont quan va suggerir al legítim vicepresident Junqueras de fer una llista unitària a les eleccions europees amb l’ordre de Junqueras primer i Puigdemont segon.
La unitat, en un moment de constant vulneració de drets fonamentals per part de l’Estat espanyol contra tot allò que desprèn flaire catalana o fins i tot de llibertat d’expressió, no fa res més que motivar tots aquells que, amb independència de les seves ideologies, pretenen aturar d’una vegada per totes aquesta conducta de l’aparell estatal espanyol, contra tot allò derivat del fet català i, el que és més greu, contra tot allò que suposa llibertat real.
Les eleccions municipals no en són una excepció, ans al contrari; el requisit de ser la llista més votada per assolir l’alcaldia, cas de no aconseguir un acord en primera ronda de majoria absoluta, fa que sigui on la unitat resulta més necessària, sinó imprescindible. Fa dies que diem que, si a Terrassa l’independentisme anés unit a les eleccions municipals, amb molta probabilitat el pròxim alcalde de la ciutat seria independentista.
Posem uns exemples il·lustradors de les eleccions municipals de 2015; a Barcelona, Barcelona en Comú (llista més votada) va treure uns disset mil vots més que CiU, però CiU amb ERC haguessin tret quasi seixanta mil vots més que la llista de Colau. La conclusió és meridianament clara, l’alcalde de Barcelona hagués estat o en Trias o en Bosch. A Sabadell, municipi amb probablement el vot més fragmentat de la regió metropolitana, les forces polítiques republicanes van aconseguir pactar en primera ronda una majoria alternativa a la llista més votada del PSC, i van assolir l’alcaldia. Terrassa no n’és una excepció; el PSC va guanyar les eleccions amb 23.450 vots i la suma de CiU, ERC i CUP va ser de 26.116 vots. Per tant, i això és pura matemàtica, l’alcalde hagués estat o Isaac Albert o Maria Sirvent o Miquel Sàmper.
Però la reflexió numèrica no s’acaba aquí; analitzem allò que els experts en eleccions anomenen "bosses de vots", correlacionat amb el requisit de ser llista més votada per assolir l’alcaldia. Barcelona al referèndum de l’1-O va treure 389.777 sís; al 21-D, la suma de JxC, ERC i CUP, 418.466 vots, i a les municipals de 2015, la llista més votada, Barcelona en Comú, 176.337; la bossa de vots independentistes a Barcelona fa guanyadora, amb solvència, una llista unitària. Sabadell al referèndum de l’1-O va treure 54.058 sís; al 21 D, la suma de JxC, ERC i la confluència de l’Entesa, 47.289 vots, i a les municipals de 2015, la llista més votada, PSC, 12.950; la bossa de vots independentistes a Sabadell fa guanyadora, amb solvència, una llista unitària. I què passa a Terrassa? Doncs que al referèndum de l’1-O va treure 52.837 sís; al 21-D, la suma de JxC, ERC i CUP, 50.805 vots, i a les municipals de 2015, la llista més votada, PSC, 23.450. De nou, la bossa de vots independentistes a Terrassa fa guanyadora, amb solvència, una llista unitària.
Les conclusions no són menors; tant per criteri de suma de forces sobiranistes al 2015 com per criteri de bossa de vots independentistes a l’1-O i al 21-D, l’alcalde de Terrassa, però també el de Sabadell i el de la gran Barcelona, seran independentistes si els partits polítics som capaços de revestir les eleccions de maig de visió de país, deixant de banda els legítims, però inoportuns, interessos partidistes. A dia d’avui, tot sembla anar per camins diferents; de moment ERC i Junts per Catalunya-Terrassa tenen el seu candidat i la CUP resta pendent d’escollir-lo en assemblea. A banda dels partits clàssics, Primàries Terrassa també ha escollit la seva candidata i cal destacar que, obertament en entrevistes fetes abans de les seves primàries, més o menys la meitat dels candidats manifestava no voler saber res d’unitat, esmicolant i trencant (aquesta meitat aproximada) l’esperit Graupera amb què neix la idea de Primàries.
A Junts per Catalunya-Terrassa vam decidir dimarts passat en assemblea suggerir de nou la confecció d’una llista unitària a Terrassa a totes les forces independentistes, conscients de la rellevància de poder-ho fer ateses les dades que aquí s’han explicat i que ens donen una gran oportunitat de ciutat i de país que, entre tots, hauríem de saber gestionar. Una llista que hauria de sortir d’unes primàries entre tots els candidats de la totalitat de l’espectre polític independentista, per confegir els primers llocs de la llista, i oberta a tothom per a la resta. Els terminis per presentar llistes electorals i possibles coalicions cada cop els tenim més a prop i un cop arribats, per una qüestió purament legal, res ja no podrem fer. Si no som capaços de construir la imprescindible unitat, el vint-i-set de maig caldrà tornar a fer un exercici numèric com el que aquí s’ha fet i treure’n conclusions.
* L’autor és candidat de Junts per Catalunya-Terrassa
