Són molt continuades les operacions policials en contra de plantacions de marihuana i la seva venda il·legal, tant a Terrassa com a la resta del país. Els consums elevats d’electricitat, generalment punxada de manera no tan sols il·legal sinó perillosa; el moviment anormal de persones en domicilis privats, i, probablement, les mateixes investigacions de la policia en què un cas n’arrossega d’altres, delaten aquestes pràctiques. I, si no és per aquesta via, només cal observar amb una mica d’atenció què es fuma al carrer per imaginar que d’algun lloc ha de sortir tanta mercaderia.
De fet, el cap de l’Àrea Central de Crim Organitzat dels Mossos ja fa temps que va declarar que Catalunya havia passat de ser un lloc de trànsit de marihuana a ser un lloc de producció i exportació a Europa. I el creixement del nombre de plantes decomissades, que ha crescut de manera exponencial -el 2017 ja van ser més de 170.000-, delata aquesta circumstància. I, és clar, al voltant d’aquestes produccions, que ja no són domèstiques i limitades sinó de gran magnitud, apareixen tota mena de delictes associats a les baralles entre traficants, algunes de molta gravetat. Desconec quants efectius dels Mossos s’han de dedicar a aquesta feina, però segur que no són pocs, ni sé quanta gent hi ha empresonada per aquestes raons, però deuen ser molts.
Certament, ara no entraré en la qüestió de la salut pública, que és tota una altra dimensió del problema. Se sap bé quines són les conseqüències del consum d’aquest tipus de drogues en el desenvolupament cerebral, també alguns virtuts terapèutiques i els costos que per als pressupostos públics té l’haver-hi de fer front. Conseqüències i costos que, tal com creix el consum, no faran més que augmentar. Però sí que m’interessa la primera qüestió, associada a la seguretat pública.
I és que, a la vista de la situació i amb les lleis actuals, s’entén que la policia hagi d’actuar com ho fa. Però alhora sembla obvi que la persecució i la repressió dels delictes no aturen de manera efectiva l’activitat delictiva, sinó que, en una mena d’espiral, una cosa i l’altra es van expandint. I és en aquestes circumstàncies que sembla inevitable pensar si no cal revisar de dalt a baix el cercle viciós en què hem entrat. Sé que estic descobrint la Mediterrània, però crec que donades les noves circumstàncies al nostre país, ara convertit en productor i exportador, ja és hora de considerar seriosament -i urgentment- si la legalització de la producció i consum, paral·lela a una bona acció informativa i preventiva des del punt de vista sanitari, no permetria encarrilar una situació que sembla fora de control. Hi ha països que ja ho han posat a prova, i cada vegada n’hi ha més. Per tant, ja hi ha prou experiència com per valorar-ne uns resultats que jo desconec però que no deuen faltar experts que en tinguin tota la informació.
Com passa amb l’alcohol i el tabac, és més fàcil regular el consum d’allò que és permès que no pas fer-ho de pràctiques que s’han generalitzat tot i l’opacitat del seu comerç. Una altra cosa, és clar, és si Catalunya té capacitat legal per prendre aquest tipus d’iniciatives.
