Torno a recordar als estimats lectors la composició territorial de Catalunya, en unes poques xifres. De 947 municipis, en tenim 600 que podem considerar mitjans o petits. I dintre d’aquests petits n’hi ha 200 de molt, molt petits. Quan dic, molt petits, parlo de pobles de menys de 200 habitants, que realment són molt pocs. Tan pocs, com que un edifici mitjanament gran de Terrassa té més inquilins que no pas habitants, un poble sencer.
Aquesta situació pot no semblar especialment greu, però ho és. I molt. Mireu, no donaré noms concrets, però en els darrers mesos he visitat uns quants pobles que han perdut un dels seus bars, o un del seus restaurants, una botiga concreta, un forn de pa, una carnisseria… I el que podria semblar ben poca cosa, en un poble gran o mitjà, es converteix en un drama, en un de molt petit, perquè no parlem “d’una botiga”, sinó de “la botiga”. Ni “d’un bar”, sinó “del bar”…
Cada pèrdua d’un element bàsic deixa el poble més sol, menys habitable, menys atractiu per als que hi viuen, o voldrien anar-hi a viure. Cada local és estratègic, fonamental i essencial per mantenir l’activitat i la vida quotidianes, però l’envelliment va fent el seu curs i, arribada l’hora de la jubilació, no hi ha relleu per continuar l’activitat. En els pobles visitats, són diversos els restaurants que han tancat, a més d’alguna botiga i forn de pa.
Un país que té dos-cents pobles en el límit de la supervivència hauria de prendre’s el tema molt seriosament, perquè després d’aquests dos-cents en vindran dos-cents més, que van perdent població i aniran pel mateix camí, de manera que la problemàtica del “despoblament” hauria de formar part d’un dels grans punts estratègics del govern de torn.
No som un cas únic ni excepcional, a nivell d’Espanya i de la UE. A nivell estatal, són prop de 2.000 els nuclis de població en el límit de la supervivència i, a nivell de la UE, són uns quants milers més, de manera que hi ha plantejaments contundents, per mirar de canviar la tendència. Cap d’ells és fàcil ni ràpid, però com més es tarda a emprendre canvis substancials més difícil serà la reversió del fenomen.
De fet, algunes autonomies reclamen tenir present el despoblament territorial com un dels factors importants, a l’hora de planificar el proper sistema de finançament. És a dir, no es pot continuar finançant en base a la població, sinó també en base al territori. Els costos de manteniment dels serveis essencials són molt més elevats en territoris despoblats que en els densament habitats. Però, si deixem sense serveis o amb serveis mínims els territoris amb baixa densitat de població, el descens continuarà o fins i tot s’incrementarà.
Aleshores, què fer? S’ha de planificar globalment, tenint present les especificitats territorials. No es pot anar deixant créixer els grans o mitjans nuclis de població, en una dinàmica infernal, per arribar a tapar de ciment i construccions milers d’hectàrees del país, augmentant els desequilibris que ja tenim. El país està constituït per un cap immens, a l’àrea metropolitana, i dos braços, litoral amunt i avall. El rerepaís es despobla, marxant cap a les grans ciutats, fent créixer encara més l’àrea encimentada, en una dinàmica inacabable. Un país desestructurat és un país desequilibrat, que no aprofita prou bé les seves potencialitats i crea dinàmiques insostenibles. La gent de ciutat necessita sortir, i sortir de cop, de manera que fan falta carreteres immenses per a dies i hores determinades, que no són sostenibles ni adequades per a un país que estimi el medi natural. Tenir grans espais despoblats pot semblar positiu. No ho és. Ha d’haver-hi vida, ha d’haver-hi activitat, ha d’haver-hi protecció i preservació de l’equilibri. Ara, en molts territoris, l’equilibri s’ha trencat i la pèrdua de vida es va ampliant. Aquesta és una altra de les prioritats que hauria de tenir el nostre govern, si realment existís. Tenir un govern virtual, ocupat i preocupat per coses no terrenals, comporta deixar abandonat el país. Així estem.
L’autor és alcalde de Borredà
