La docència té moltes coses gratificants i no ho descobriré pas en aquestes alçades de la vida. La docència universitària en té una de molt especial i és la gent que per diferents camins han accedit a la universitat en una edat que no és la que identifica la majoria dels estudiants. Hi ha gent que s’incorpora amb les proves de majors de 25 anys i d’altres amb les corresponents a majors de 45. El que resulta encara més gratificant, àdhuc de xifres/opcions imprevisibles, és també el d’aquelles persones que han optat per la via de la Universitat a l’Abast, penso en la UAB, on no hi ha límits d’edat i on el sedàs de fer exàmens i treballs roman a la seva lliure elecció. Els docents que viuen l’experiència de tenir gent d’edat més o menys gran a les classes coincideixen plenament amb la seva extraordinària motivació i la seva curiositat per saber i aprendre. És un interès del tot transparent en el benentès de l’expressió. En els darrers anys tinc la sort de rebre alumnes d’aquest perfil, bé sigui al matí o la tarda, amb històries i trajectòries ben diferents però amb el nexe comú de la disponibilitat i l’interès per saber de tot i força.
En el calaix de les anècdotes i els records hi ha un bon espai dedicat a totes aquestes persones que abans o després de la seva jornada laboral o perquè ja gaudeixen de la jubilació han decidit apropar-se a la facultat per estudiar tot allò que, en d’altres moments, no van tenir ocasió de fer. Fan filosofia, art, història, literatura comparada, paleografia€ No en deixen passar cap. Els agrada tot. Resulta molt interessant el discurs de la seva vida professional i familiar amb un munt d’històries i també d’adversitats. Quan escric aquest text encara tinc ben present algunes justificacions d’alumnes per motius laborals, familiars o sanitaris. Gent que demana disculpes per situacions en què tots ens podem trobar. Quina generositat i quin estil! Acabo sent jo el que aprenc de tanta cortesia i bon tracte. Per descomptat, m’allunyo de qualsevol tafaneria però em sento molt agraït per una innecessària justificació. Sempre els responc el mateix: “Veniu quan pugueu”. Aquesta és una simple i emotiva mostra de moltes altres que he anat recopilant amb el temps i que no requereixen ni de paràmetres ni rúbriques per ser avaluades. Ara em ve al cap com una altra alumna agraïa que la tractés de vostè car sembla ser que havia perdut amb el pas del temps aquesta oportunitat de consideració i respecte. No vaig escorcollar res més.
En qualsevol cas ens hem de felicitar que l’assistència i presència de gent de més edat dins l’àmbit universitari -a Terrassa en tenim un bon i meravellós exemple, amb la proposta de la UPC (ciència, tecnologia i societat)- tinguin caire de normalitat i constància en els darrers anys. Allò que és habitual en d’altres països també ho ha de ser a casa nostra i que els avis o pares de molts adolescents i universitaris puguin viure la il·lusió de ser a la facultat en un altre moment de la seva vida. Senzillament fantàstic!
