No tinc predileccions polítiques. Alhora veig molt clar quines opcions no entren en els meus esquemes. Per tant, a dos mesos d’uns comicis generals, dic que passo tant de Carles Puigdemont com de la Inés Arrimadas (malgrat que parli d’àmbits diferents). Dos personatges que no em mereixen la més mínima credibilitat tot i que per raons prou diferenciades.
Del primer, m’avorreix un egocentrisme convulsament exagerat. Amb la segona, encara seré més dur: crec que ha entrat en un entorn que fins i tot s’apropa al circ. D’altra manera no puc entendre l’anar a "provocar" el personal amb sengles desplaçaments a Amer i Waterloo. No cal aprofundir gaire més ni esplaiar-me amb més consideracions.
No és la primera ni la darrera vegada que he situat potser el primer valor d’un polític en la coherència/seny. Cal tenir uns gestors ben preparats. Per contra, darrerament ens volen acostumar -contràriament- amb la dita que tot és vàlid… I, ací, és evident que no hi puc estar gens ni mica d’acord.
Amb paraules de n’Anna Eleanor Roosevelt, "sempre és millor encendre una espelma que no pas maleir la foscor". O bé "quan deixes de fer una contribució, comences a morir"… Per tant, ambdós farien bé abandonant conductes estereotipades i desangelades. Necessitem criteri i no pas tot el contrari. Prenent com a referència -per tant- la senyora que va presidir la comissió de drets humans de l’ONU, exigeixo l’abandonament d’actituds teatrals i inconscients. No endebades fou considerada una de les líders més influents del segle XX… Mentre que, al pas que anem, amb bajanades com les que sovint representen alguns polítics de casa nostra ens n’anem al pedregar. De forma sibil·linament entabanadora, no sembla gens ètic insistir en la creença que un vuitanta per cent de la gent del Principat és favorable al sobiranisme. Això no deixa d’ésser una altra "fake news".
Per altra banda, he retret plantejaments contradictoris d’algun amic meu que potser em vol convertir a la causa "indepe". Si em comenta literalment que la immensa majoria d’espanyols palesa criteris dretans, no pot alhora fer una riota titllant de ridícula la xifra d’unes quaranta mil persones manifestant-se -a la plaça de Colón- "per la unitat de la pàtria". Una cosa no quadra amb l’altra. Més aviat ell mateix es contradiu. O no?
