Moltes són les qüestions i de diferents punts de vista que em tenen realment bocabadat d’uns col·lectius, els anglosaxons, que ens passen la mà per la cara a l’hora d’entendre i implementar elements de solidaritat i responsabilitat davant els esdeveniments de la vida. Un exemple d’això és el concepte "accountability", molt instaurat en el seu dia a dia personal i professional. Tot i que encara no existeix una traducció literal que ens apropi als valors que aquesta idea comporta per poder entendre-la podríem utilitzar l’expressió "rendiment de comptes" que les persones hauríem de fer sobre els nostres comportaments i actuacions. Vaig a moltes empreses, ajuntaments i centres de treball a on em demanen la fórmula màgica per ser més eficients en el temps de treball, més eficaços a l’hora de treure feina, més diligents en les reunions, etc. i crec fermament que el problema rau que al final del procés productiu poques vegades hem de rendir comptes a algú. Aquesta cultura que hauria de combinar l’afany d’excel·lència, l’esperit de solidaritat i el sentit de responsabilitat en aspectes tan bàsics i òptims com la transparència i el fer-se càrrec d’allò que ens pertoca. Quedo molt impactat quan veig alguns treballadors de l’administració i d’algunes empreses que, un cop han gestionat els dos correus que tenen en un matí per contestar, són capaços de passar-se les següents sis hores visitant diferents pàgines del seu Google privat, essent molt poc proactius pels interessos de la mateixa organització. Però és clar el seu llindar de control i de rendiment de comptes és molt baix perquè no hi ha ningú que s’encarregui de vigilar aquesta fatxenderia.
De la mateixa manera quedo esparverat quan en una reunió de qualsevol empresa es comenta la necessitat de fer trucades, seguiments i accions que en cap cas queden identificades sobre qui les farà i quin termini tenen per aportar un feedback al col·lectiu, un rendiment de comptes, de com han acabat les gestions o procediments que allà han estat comentats i en el millor dels casos assignats.
No seria doncs suficient el fet que es parli que s’ha d’intentar pressionar més o menys els proveïdors sinó que caldrà definir qui ho farà, en quin temps i d’aquí a uns dies haurem de conèixer-ne els resultats, és a dir rendir comptes de la responsabilitat adquirida per algú.
L’exemple dels polítics que prometen tot tipus de coses que moltes d’elles no són mai executades sense que els passi absolutament res no ajuda gaire a tenir una societat èticament fiscalitzadora. Caixes negres de finançament, trens bolcats sense culpables més enllà del distret maquinista, diners mal invertits en aeroports sense passatgers i una llarga llista de responsabilitats escapçades de titularitat han fet que aquest sigui un país a on tot està permès perquè al final de tot plegat ningú ha de rendir comptes a ningú.
L’últim rendiment de comptes a Anglaterra li va tocar a un parlamentari que va intentar no fer el pagament d’una multa mitjançant un tripijoc, però empaitat va haver de deixar, sense estirabots ni rebequeries, el seu privilegiat seient al Parlament.
En els nostres meridians les coses són diferents, aquí tothom fot el que li dóna la gana i el concepte "accountability" no s’aplica no pas per desconeixement del seu significat sinó pel desvergonyiment que molts practiquen.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
