"Per la meva vida han galopat tots els corsers groguencs de l’apocalipsi, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l’emigració, he vist néixer i expandir-se davant dels meus propis ulls les grans ideologies de masses: el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya, el bolxevisme a Rússia i, sobretot, la pitjor de totes les pestes: el nacionalisme, que enverina la flor de la nostra cultura europea" (prefaci de "El món d’ahir", de Stefan Zweig). Aquesta citació és un testimoni -el llibre porta per subtítol "Memòries d’un europeu"- d’una persona que va veure, va viure i va patir la traumàtica experiència de les dues guerres més grans de la humanitat. Fou llençat al buit -al "no sé on anar"- que el convertí, com ell mateix afirma, en un apàtrida, en un home lliure, ja que només aquell que no està lligat a res a res deu reverència.
El terme nacionalisme condensa el concepte d’un projecte que es ve elaborant des de fa molt temps i, sobretot, des del segle passat. I allò que ha esdevingut al passat pot, certament, tornar a passar novament. El nacionalisme -va dir algú, el nom del qual no recordo- és un fantasma del passat que torna amb un llençol nou, modern, digital. L’ona nacionalista, efectivament, s’expandeix per Amèrica -EUA, Brasil- i per Europa -partits nacionalistes que governen, estan en coalició o que són molt importants a Rússia, Polònia, Hongria, Eslovàquia, Txèquia, Holanda, Bèlgica, Letònia, Finlàndia, Àustria, Alemanya, França, Dinamarca-, i, malauradament, també ha fet estada a Espanya amb els nacionalismes espanyol i perifèrics.
Essent els nacionalismes un mirall on es poden veuen reflectits tots ells, ja que no hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents com ens volen fer creure, avui em referiré al nacionalisme espanyol professat pels tres partits de dreta, PP, Cs i VOX. No es consideren nacionalistes, s’autoanomenen "constitucionalistes" i s’envaneixen de ser els únics patriotes. Tanmateix, sota el vel del seu constitucionalisme i patriotisme, s’hi amaguen els trets de tot nacionalisme extrem: l’apropiació de tots els símbols, la bandera, l’himne, els costums -la caça, la tauromàquia-, les festes -la Setmana Santa-; l’idioma -considera secundaris els altres idiomes del país i tendeix a la seva supressió-; les institucions -la monarquia, els tribunals, la Constitució; és excloent, partidari d’obrir les portes a metges, a enginyers, al capital, però tancar-les als immigrants, als pobres, als febles, als precaris; no apel·la a la raó, sinó que manipula els instints, els sentiments, les emocions i les passions per tal d’aconseguir vots. Té l’exclusiva, diuen, de la qualitat del seu producte ideològic i polític, deguda fonamentalment al seu origen: el patriotisme (DO).
Davant d’aquests tres genets del patriotisme pot hom sentir-se patriota? Depèn. Si ser patriota és fer prevaldre el bé comú -allò públic- sobre el privat, sí. Si és voler el millor per al país -millors escoles públiques, millors hospitals públics, millors residències públiques per a les persones dependents-, mitjançant el pagament dels impostos per part de "tots" els ciutadans, sí. Si és defensar els drets i les llibertats de tots els ciutadans, sí. Si el patriotisme és, com diu Macron, el contrari del nacionalisme, sí. Ara bé, si el patriotisme és apel·lar als "salvadors de la pàtria", no. Si és "amor a la pàtria", no. Si és el "a por ellos", no. Si és reconquerir Espanya, no. Si és la imposició i no el diàleg, no.
S’atansen setmanes on predominaran el soroll, la mentida, l’insult, les ofenses, les paraules més ultratjoses. Els tres partits de la dreta, nacionalistes, exhibiran el seu "patriotisme" amb l’ús partidista dels símbols que són de tots. Fóra bo que altres partits manifestessin el patriotisme tot i parlant dels problemes reals que preocupen els ciutadans.
* L’autor és filòsof