Estic segur que les paraules que encapçalen aquesta reflexió i article han estat esmentades per la majoria de persones que ens envolten. Tots nosaltres les hem utilitzat alguna vegada per reafirmar un comportament, una actitud o un canvi d’opinió o d’actuació. És cert que la vida són etapes però tinc la sensació que el que costa d’aquestes quatre paraules no és dir-les sinó creure-se-les , acceptar-les, implementar-les i viure en harmonia cadascuna d’elles amb la força i intensitat que mereixen. És justament el moment en què hem d’adaptar les nostres capacitats físiques (a partir dels 30), cognitives (a partir dels 40) i sobretot emocionals (a partir dels 50) quan t’adones que l’expressió etapes de la vida no és només una expressió, sinó que és una realitat, i el pas del temps ens va situant en l’abandonament d’unes coses per anar descobrint-ne unes altres. Cremar etapes és un símptoma d’adequació al medi i la virtut de les persones rau a saber quin és el moment en què alguna cosa ja no toca i cal començar un nou camí, un nou pensament, una nova decisió, per poder conviure amb un nou horitzó. Sempre dic que canviar és un forat desconegut però no ha de ser un empitjorament de les nostres vides. Canviar només vol dir canviar i dependrà de com ens situem davant d’aquest moviment tectònic vital per poder gaudir del nou moment de creixement, d’aprenentatge i d’evolució.
La rebequeria que representa no saber encaixar el pas del temps ens porta a prendre opcions de vegades innecessàries que ens compliquen la vida en desmesura i les idees, les paraules i les accions tenen la característica de ser pensades, dites i fetes sota el paraigua de l’edat, si es pensen, es diuen o es fan fora d’aquest escenari el discurs perd força i trontolla sense gaire sentit. Per entendre-ho: si de joves tots hem pensat tonteries, hem dit insensateses i hem fet malifetes ha estat perquè l’edat, l’etapa, ho exigia, almenys ho permetia, però els que ja pentinem cabells blancs intentem regular la quantitat de ximpleries que pensem, diem i fem; l’edat, la nova etapa, no ens deixa, de tant en tant sí, tenir certs pensaments, dir algunes paraules i sobretot actuar d’una determinada manera.
Caminar, créixer i madurar és això, adaptar-nos al que per imperatiu físic, mental i emocional ens correspon. No fer-ho ens porta al quiròfan innecessari, a l’enuig permanent i a la depressió. L’acceptació del que m’ha tocat viure intentant trobar el punt òptim de compenetració entre el que sóc (per herència i formació) i el que la vida m’atorga, bo i dolent, ens portarà a l’última etapa del nostre recorregut, etapa que haurem d’anar assumint mentre cremem les altres, etapa aquesta que de manera ineludible ens espera a tots, bons i dolents, alts i baixos, bonics i lletjos, rics i pobres, etapa aquesta que, afortunadament, ens iguala a tots.
Hi ha força gent que el pas del temps l’aboca a algunes dèries relacionades amb la tristesa, la por, l’angúnia i la no acceptació. Viure el trànsit de la vida des de la coherència i l’admissió de les traces que l’envelliment provoca i fer-ho amb dignitat ens permet caminar d’una manera més tranquil·la i sense estirabots, gaudint de les coses que ens fan sentir viu, adaptant-nos a les situacions que la mateixa decadència ens anirà portant. I per acabar ens trobarem de cara amb la mort, el moment en què posarem punt final a la nostra existència i serà aquell moment en què ens haurem de preguntar si el que jo he fet amb la meva vida és el que volia fer. Esperem que la resposta en la majoria dels casos sigui afirmativa.
La supervivència és una obligació; viure, un privilegi que hem d’assolir treballant-lo.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
