La feina m’ha portat a Alcoi. L’he visitat amb un bon amic, alcoià d’adopció. M’han vingut molts records personals. El meu avi Joan Gisbert i la meva àvia Antònia Vilaplana eren d’allà. Els cognoms no poden ser més alcoians. Eren filadors. Van marxar a Anglaterra i després a França a fer de teixidors i finalment van recalar a Terrassa. Eren gent d’ofici, no com ara que tenim titulacions, perfils professionals, però ja no tenim oficis. Podien anar arreu que les màquines fossin les mateixes i llogar-se per un preu més alt si el mercat els ho oferia. He vist on era la vella bodega on la mare ajudava de joveneta. I, sentint parlar l’alcoià -Alcoi és un dels llocs del País Valencià on es parlà més valencià-, semblava que sentia el meu avi per casa quan per sopar demanava companatge o quan preguntava si els pares eixiren. Passejar per Alcoi era recordar-los, els avis i la mare. Fins i tot vaig provar la "pericana", un dels plats insignes de la gastronomia local, pebrot sec amb bacallà. Alcoi recorda tant Terrassa, o viceversa, perquè aquestes ciutats tèxtils llaneres tenien societats bastant calcades, i cultures molt similars. Són ciutats amb més personalitat que bellesa. Alcoi és més petita que Terrassa i també ho era la seva indústria. Les primeres màquines de vapor són dels primers anys de la dècada de 1830 a ambdues localitats. Ciutats de fum i xemeneies. Hi ha racons que talment semblen mimètics. Hi ha el Cercle Industrial com a Terrassa hi ha el Gran Casino. Com a contrapunt, a Alcoi i a Terrassa, els moviments obrers vinculats a la industrialització van ser uns dels més actius d’Espanya. El Modernisme és molt present a ambdues ciutats. També hi ha les velles fàbriques al centre de la ciutat, com les de Ferrándiz i Carbonell, avui seus de la UPV. Hi ha però una diferència fonamental. Alcoi és una ciutat feta entre barrancs, molt més pronunciats que les torrenteres de Terrassa. Alcoi és la ciutat dels ponts i dels pontets. Sembla mentida com amb tres rius tan poc cabalosos i amb unes costes tan espectaculars poguessin bastir una indústria com la tèxtil, amb caixes de fil i plegadors amunt i avall. És una llàstima que moltes de les antigues fàbriques d’Alcoi estiguin en estat d’abandonament a costat de la llera del riu. A Terrassa aquestes fàbriques tèxtils van ser les àrees de millora urbana que van transformar la ciutat dels vuitanta i dels noranta. Les dues ciutats van atreure molta immigració d’altres llocs d’Espanya en busca de feina a les seves empreses. A les dues ciutats hi ha una escola industrial d’inicis del segle XX que amb el temps ha acabat formant part de les sengles universitats politècniques, la de València i la de Catalunya. A les dues ciutats hi havia caixes d’estalvi importants. A Alcoi a més hi havia la Banca Vicens i una seu del Banc d’Espanya, cosa que a Terrassa no hem tingut mai.
Alcoi i Terrassa (i Sabadell) tenien molta relació. Molta gent es movia entre aquestes ciutats amb indústries coincidents. I competien. Els viatjants de les unes i les altres topaven a l’hora de vendre. I de vegades col·laboraven. A la postguerra competien per les comandes militars i després per la integració als mercats europeus i finalment tots van ser arrossegats per la manufactura dels països emergents de finals dels setanta i dels vuitanta. Queda alguna cosa, ací i allà, però res que s’assembli al que van ser aquelles ciutats quan eren tèxtils. A Alcoi hi havia també indústria paperera i del metall.
Però a Alcoi, com a Terrassa, hi ha una certa sensació que el passat pot pesar més que el futur. Les dues ciutats s’han diversificat per sobreviure en les seves economies. Les dues ciutats mantenen peculiaritats molt acusades. Les festes de moros i cristians a Alcoi continuen sent famosíssimes i les seves "filà" són un factor vertebrador de la ciutat. Però, tant a Alcoi com a Terrassa, els costa recuperar el pols que les projecti externament i les vertebri internament, socialment. Són ciutats madures. Totes les ciutats industrials del segle XIX ho són. Terrassa però està molt més a prop de Barcelona que Alcoi de València i això ha condicionat el seu desenvolupament. En qualsevol cas, aquesta memòria compartida entre ciutats no s’hauria de perdre. Es perdria una part del seu patrimoni estructural dels darrers dos segles. Les ciutats també són la geografia de les seves relacions. Alcoi és una ciutat molt més petita, sobre els 60.000 habitants, però havia estat molt més important que Alacant i la resta de ciutats de l’entorn i tenia un port propi a Gandia. Alcoi treballa per recuperar la singularitat, igual que Terrassa, amb dimensions diferents, però amb necessitats de futur similars.
