Tots els qui ostentem o hem tingut algun càrrec institucional hem hagut de jurar/prometre fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest jurament/promesa és més que un simple tràmit. És un compromís de complir i fer complir els preceptes constitucionals i, de rebot, estatutaris. No hi ha volta de full, ni possibilitat de dir que no sabíem o no enteníem el que juràvem. Tots ja som prou grandets com per saber les responsabilitats que comporta un càrrec públic.
Doncs bé, aquí, sembla com si tot un conjunt d’alcaldes, però també consellers i el mateix president de la Generalitat, es puguin saltar els preceptes constitucionals, si en un moment donat creuen que no són prou flexibles amb les seves creences o no els donen la raó en el camí que volen emprendre.
De fet, tot el procés independentista comença i continua per la manca de fidelitat al jurament prestat. Si tothom fos profundament democràtic, no imaginaria un trencament del jurament, perquè qui el trenca una vegada el pot trencar cent altres vegades. I seria lògic l’incompliment si fóssim en un Estat autoritari, dictatorial, però mai en un Estat de dret. En un Estat democràtic, com és Espanya, malgrat que alguns el vulguin qüestionar, menysprear o equiparar a països d’altres latituds, no es pot trencar el jurament fet.
Segons el Democracy Index, que elabora la secció exterior de The Economist, Espanya se situa en el dinovè lloc (19) entre els 165 països representats a les Nacions Unides. Un lloc de privilegi, com es pot comprovar per la nota de 8,08 sobre 10.
A dia d’avui, ens trobem davant la tessitura de veure qüestionats els principis d’autoritat i de dret, perquè els ciutadans copien el que veuen dels seus governants. És evident que, si un alcalde es salta la llei, per què no ho hauria de fer un ciutadà qualsevol? I si ho fa un conseller o el president encara amb més raó ho pot fer ell/ella.
Aleshores, que ningú trobi estrany “okupar” vivendes, organitzar mobilitzacions sense previ avís, irrompre en actes oficials, tallar carreteres o vies de tren, saltar-se prohibicions o considerar que l’espai públic és seu, i si és seu, en pot fer el que vulgui…
Política és pedagogia, i l’exemplaritat ha d’anar per davant en tot lloc i moment. Res de tot això hem vist ni veiem a dia d’avui, per part de molts alcaldes, i de tot el consell executiu de la Generalitat. Al contrari. Es justifiquen accions inapropiades, o fins i tot vandàliques, per raons del procés. A poc a poc, han anat creixent i augmentant els desafiaments, fins a arribar a extrems impossibles de controlar.
Estem en un moment delicat, i pertoca recuperar vells hàbits i tradicions, com els de complir i fer complir la llei, ens agradi o no. Si no ens agrada, fem el possible per canviar-la, però mai vulnerar-la. Aquí s’han vulnerat moltes de les lleis vigents, i per això hi ha multitud de càrrecs públics en els tribunals.
Considerar que la llei de símbols no s’ha de complir, que les lleis estatals són només vigents si ens van bé o que la Constitució i l’Estatut són vells instruments que ja no serveixen és trencar el jurament fet.
Qui el trenqui o l’hagi trencat no s’estranyi de l’actuació de la justícia. En un Estat democràtic, existeix la separació de poders, i quan la il·legalitat entra per una porta la democràcia surt per l’altra, fins que els tribunals tornin a posar les coses en el seu lloc. I, malgrat les carències i retards que pugui tenir, la justícia actua. I ho fa aplicant les lleis que s’han aprovat, sota el paraigua de la Constitució. I quan la jurem no és un simple tràmit, és una obligació fins al darrer dia en el càrrec. Alguns ho varen oblidar.
* L’autor és alcalde de Borredà
