Durant aquest mes de febrer sovintegen els actes i trobades a la Catalunya Nord per recordar els vuitanta anys de la retirada i l’exili de milers de persones després de la caiguda de Catalunya. Va ser molt greu i m’empaiten els dubtes sobre l’existència d’una veritable consciència del que va succeir. Disculpeu, no sé si cal, per la meva insistència en la temàtica de la derrota i desplaçament/diàspora de catalans i espanyols des de finals de gener i primeres setmanes de febrer de 1939. Constato, i no és cap novetat, que hi ha molta més sensibilitat més enllà de la frontera per aquesta temàtica tan dolorosa i present. Fóra un error pensar que totes les autoritats franceses s’han tornat sensibles i volen redimir la culpabilitat de les formes i maltractes d’aquells dies. Per als supervivents encara roman ben vigent l'”allez allez” dels gendarmes i això no es pot maquillar de cap manera. ¿Què és el que passa perquè cada any ens trobem, enguany encara més, amb un munt d’activitats, conferències, exposicions i caminades reivindicatives? No hi ha ni un sol cap de setmana que no trobem un calendari atapeït bé sigui al Voló, Port Vendres, Prats de Molló, Colliure o les jornades d’Argelers de finals d’aquest mes. D’entrada hem de parlar de bona voluntat i esforç per part de molts descendents, voluntaris i familiars que viuen a la Catalunya Nord. Després no podem descuidar que alguns batlles són néts i besnéts d’aquells exiliats i no cal dir que magnífiques associacions com la de Ffreee ( Fills i Filles de Republicans Espanyols i Infants de l’Èxode) fan la resta i donen sortida a tot un munt d’expectatives que acaben sent una realitat amarada en el respecte i la senzillesa. Un conjunt d’intencions i circumstàncies fa possible un homenatge ferm i continuat en el temps.
D’altra banda, segueixo pensant que en aquest costat de la frontera encara tenim molta feina a fer malgrat la disponibilitat i esforç del MUME (la Jonquera) a coordinar tota mena de visites, exposicions i recorreguts. No em cansaré d’insistir en la necessitat d’augmentar els esforços a identificar i assenyalar els espais de memòria molt més enllà del que hem fet fins a la data. Sovint ens hem de guiar més per la intuïció o per una guia turística que no pas per la retolació adient per fer molt més visibles els itineraris i camins de la tragèdia. Ja m’agrada que les nostres autoritats facin acte de presència en la jornada oficial/commemorativa del 9 de febrer o en el proper dissabte a Prats de Molló. Ho sento però no n’hi ha prou. Cal fer més coses i assenyalar-ho amb més indicatius, clars i pedagògics, i retre homenatge per tot el que va succeir a Agullana, la Vajol, el Mas Perxès, Recasens, Coll d’Ares… i a les comarques del Ripollès, l’Alt Empordà o la Cerdanya. Ho he escrit en d’altres ocasions però no puc deixar de pensar si tot això interessa o es vol que continuï en el marc de les ambigüitats i l’anar fent que tant agrada a molta gent. Trist però ben veritat el fet que una munió de voluntaris i familiars facin un meritori esforç perquè cada febrer es reivindiqui la memòria de la retirada i el patiment de molta gent amb la incorporació als camps d’internament o les companyies de treballadors estrangers. Amb excepció de Tarragona, el mateix MUME i algunes accions del Memorial Democràtic, dins un restringit pressupost, no rebo massa més cosa sobre aquest tema en relació amb els nodrits programes que els amics del Rosselló no deixen d’enviar-me un dia sí i un altre també. No és un retret però estic quelcom desconcertat. No ho puc evitar.
