Aquests dies, quan es compleix el primer aniversari del traspàs del bon amic Josep Maria Playà i Canal (1932-2018), em plau recordar alguns aspectes de la seva vida. En primer lloc el seu amor i la seva dedicació a la família, a la seva esposa, Mercè Masseguer, i als seus quatre fills amb les respectives famílies, tots plegats van omplir de feina i de joia la seva vida. El matrimoni va treballat de valent per pujar els quatre fills i per donar-los carrera, cosa que no era pas gens fàcil en aquells anys seixanta i setanta tan complicats que van acabar amb la gran crisi generalitzada del sector tèxtil a Terrassa, que era el sector on l’amic Playà sempre havia treballat.
Les profundes i serioses inquietuds d’en Josep M., eclesials, cíviques, socials i filosòfiques, el van portar primer un temps al Seminari de Barcelona i quan en va sortir va tenir sempre ben present el manament de l’amor de Jesús, estimar Déu i els altres com a un mateix. L’Acció Catòlica, els Amics de les NNUU, l’Òmnium Cultural, la política amb la Unió Democràtica de Catalunya dels germans Badia i Tobella i moltes altres activitats cíviques i ciutadanes van ocupar les poques hores lliures que la feina i la família li deixaven. Al costat del seu bon amic i company de fadigues Jaume Canyameres, de tant en tant sortien d’excursió o de viatge buscant sempre poder conèixer nous indrets i noves experiències de vida comunitària que poguessin després tenir una aplicació útil a Terrassa.
Va accedir dues vegades a la responsabilitat de regidor de l’Ajuntament de Terrassa. La primera l’any 1966 quan va ésser escollit regidor per l’anomenat terç sindical i la segona l’any 1987 amb la democràcia ja recuperada. Durant el primer mandat ben aviat va fer equip amb la candidatura independent formada per J.O. Barenys, A. Fresnadillo i L. Padró. Per primera vegada després de la guerra hi havia a l’Ajuntament un grup que no era del règim. Va treballar sobretot als barris i a l’àrea d’urbanisme, de la qual era responsable en Valerià Argemí, persona oberta que els va donar força joc. Va participar en el primer intent seriós de revisar el Pla General d’Ordenació que, aprovat inicialment el 1959, només s’havia adaptat després de les rierades el 1965. Vint anys després, recuperada la democràcia i l’autonomia, el 1987 va tornar a l’Ajuntament com a regidor d’Unió Democràtica de Catalunya, el partit de tota la seva vida, formant part del grup de Convergència i Unió que encapçalava en Raimon Escudé, suara traspassat.
Descansi en pau una persona que, sense fer mai soroll ni buscar cap tipus de lluïment, va ésser sempre un bon exemple de pare de família, de bon cristià i de persona preocupada per aconseguir un món més lliure i més fraternal. Quin bon exemple avui quan patim tant soroll i tanta parafernàlia en el món de la política! En Josep M. sempre va ésser fidel als ideals d’Unió Democràtica, Catalunya i la justícia social, això sí, també era raonablement crític sempre que calia. Els qui vam tenir la sort de tractar-lo servarem sempre un gran record de la seva bona manera de fer, de la seva senzillesa i de la seva defensa aferrissada del bé comú per damunt de qualsevol altra consideració.
* L’autor és doctor enginyer industrial
