Mira que n’hi havia, de qüestions locals, a comentar aquesta setmana! Des de la normativa per a patinets elèctrics -que ja veurem després qui és el valent de fer-la complir-, passant pel pla de salut emocional per a joves que sembla que ha descobert -sort d’un estudi que ho diu!- que a l’adolescència es viuen estats d’ànim entre "baixos" i "negatius". O, encara, les altes xifres de desocupació en majors de 55 anys que un expert troba "incoherent", però que el mercat de treball -pregunteu-ho als bancs que et jubilen a aquesta edat- troba d’allò més lògic.
Però res de tot això es pot imposar a la dramàtica realitat política de la setmana que és la del trasllat del nostre anterior govern democràtic a presons madrilenyes per tal de sotmetre’ls a un judici ignominiós, que sabem venjatiu i destinat no pas a fer justícia sinó a garantir, per la via de l’escarment, la sacrosanta unitat del Regne d’Espanya. Un fet que posa en evidència, però, que el marc de repressió i venjança s’està normalitzant, que es comença a veure com un paisatge de fons que cal acceptar fatalment, com qui es resigna al mal temps.
És cert que la persistència dels qui són cada dia davant de l’Ajuntament de Terrassa per denunciar aquest escàndol polític suposa el gest eficaç, un recordatori, d’aquesta infàmia. Però davant d’ells hi ha un munt de gent que ja quasi ha oblidat, i per tant ignora les circumstàncies d’aquesta barbàrie antidemocràtica. Un govern escollit democràticament a presó provisional durant més d’un any per haver convocat un referèndum, un fet que havia estat suprimit explícitament del codi penal. Uns líders socials de llarga trajectòria pacifista a la presó per haver actuat responsablement per calmar i desconvocar una concentració espontània de ciutadans indignats. I, per damunt de totes les barbaritats, una presidenta del Parlament empresonada per permetre que es debatessin idees polítiques en seu parlamentària!
Hi ha, doncs, l’oblit contra el que cal lluitar. Però, encara pitjor, hi ha tots aquells que, sent conscients de la brutalitat autoritària de l’Estat, no es poden excusar en la ignorància del que havia estat i és el seu esperit de lluita davant la injustícia. Penso, particularment, en aquells "vells" lluitadors antifranquistes, en aquells que ara es presenten com a defensors dels drets socials, en els sindicalistes que es consideren portadors de principis de justícia social, en els col·laboradors de moviments socials especialment sensibles als més vulnerables. Penso, en definitiva, en tots aquests que miren cap a una altra banda, forçats per la disciplina de partit, per raó de la conservació prudent del càrrec o per l’assumpció d’una covarda posició equidistant que els estalvia un compromís incòmode.
Ni la pacificació de l’espai públic, ni l’estabilitat emocional dels adolescents, ni l’atur dels més grans es pot defensar com cal en un marc autoritari, repressiu i antidemocràtic com el que viu el nostre país. I, més, quan tenim al damunt l’amenaça d’un futur molt pitjor, en què la dreta espanyola -ara, tota extrema- vol aplicar un 155 de llarga durada per prendre el control de l’escola catalana, dels mitjans de comunicació públics i de la seguretat -policia i presons-, en un intent darrer d’aniquilació nacional, ara sense cap dissimulació.
El trasllat i l’inici del simulacre de judici als nostres presoners polítics és el principi, no pas el final, d’un intent de genocidi nacional sense precedents. I, certament, jo no vull que el meu silenci me’n faci còmplice. I vosaltres?