El 26 de maig, tindran lloc les onzenes eleccions municipals, d’aquesta etapa democràtica, començada l’abril del 79. Serà el moment de dir adéu a 40 anys de vida municipal. Porto 12 anys de regidor de govern, i 28 d’alcalde, temps més que suficient per haver donat curs a la vocació de servei al poble que m’ha vist néixer i créixer. El 15 de juny, com en tots els municipis d’Espanya, es procedirà al relleu dels vells consistoris pels nous, sorgits d’aquestes eleccions.
Vaig decidir no tornar-me a presentar, l’endemà de les passades eleccions, conscient de la voluntat de relleu per part meva, per raó d’anys de servei, i edat personal. Però, si aquesta no hagués estat la voluntat, he de dir que segurament ara també prendria la decisió, vist el panorama que hem passat, el que tenim i les previsions futures.
Els primers anys de democràcia varen ser complicats, força caòtics, plens d’incertesa i improvisació… però alhora enormement engrescadors. Cada dia, cada setmana, improvisàvem per trobar recursos, resoldre problemes i crear una nova realitat. Ajuntaments envellits, desmanegats, pobres de solemnitat, carents de personal, material i organització… varen anar donant pas a institucions de primer ordre, arrelades al poble i amb les idees molt clares de les prioritats en qüestió d’infraestructures, equipaments i serveis.
El mateix va passar amb les diputacions, especialment la de Barcelona, ubicada en aquells moments en l’actual Palau de la Generalitat, fins al seu trasllat a Rambla de Catalunya, per deixar l’espai al govern de la Generalitat. Tot era per fer, i podem dir que gairebé tot era possible, en aquells primers anys.
La feina individual i col·lectiva de tots els ajuntaments ha permès el canvi radical del país i la seva transformació, fins a posar-lo en una de les cotes més elevades a nivell de la UE. Hem fet en 40 anys el que molts altres països n’han necessitat 60 o 70. El ritme ha estat brutal, en tot els sentits, i si algú en té algun dubte que recordi com era el seu poble o ciutat quaranta anys enrere, i el compari a com és ara.
De fet, podíem haver continuat amb aquest ritme, si no hagués estat per la deriva independentista que ha trencat la dinàmica de tants i tants anys. Aquests darrers sis anys han estat nefastos per a la gestió municipal, perquè pitjor que no tenir govern és tenir un mal govern. I en això estem.
Alguns poden pensar que el govern central, el de la Generalitat i els ajuntaments tenen vida pròpia i independent, de manera que si un va malament els altres poden anar bé. Ho sento, però això no és cert.
A Catalunya es dóna la paradoxa de tenir un govern, dit independentista, però que actua de manera totalment centralista i prepotent amb els ajuntaments. El que critiquen del Madrid polític, ho apliquen aquí, a nosaltres. Tots els grans temes depenen de la Generalitat i, ara i aquí, tenim un govern ineficient, ple de mediocres, tant en el primer com en el segon nivell, i sense un president en exercici. El resultat és caòtic, amb multitud d’expedients parats, congelats o fent voltes per departaments que no tenen qui els gestioni amb capacitat i eficàcia.
Exercir d’alcalde suposa resoldre els problemes propis del municipi, i batallar contínuament amb el govern de la Generalitat per desencallar, impulsar o resoldre expedients pels quals no tenim competències, perquè les ha assumit la Generalitat. Una Generalitat sense diner, desorganitzada i en conflicte intern, entre els dos socis de govern. Si a tot plegat sumem tots els conflictes derivats del procés independentista, es pot comprendre com els darrers anys han estat els més complicats i els menys productius dels quaranta que portem. Fa falta un canvi radical de rumb, i això passa per un canvi a la Generalitat, sí, però també per un retorn de tots els ajuntaments -dic tots- a la via de la normalitat democràtica. Cadascú a la seva feina i l’Estat de dret, a casa de tots.
* L’autor és alcalde de Borredà
