Quan llegeixo els comentaris de la nova presidenta d’Amics de les Arts (Diari, 29 de gener), sobre la seva perllongada vinculació al servei de l’entitat, recupero la idea i també un munt d’exemples al voltant de la ferma i col·lectiva dedicació que podem trobar en tota mena d’associacions i iniciatives de la nostra societat. No us amoïneu car no és pas gens enrevessat el que vull escriure però, ben segur, que esdevé una reivindicació i un homenatge alhora. La Maria ens ve a dir que li ha tocat treballar de valent pel bé de l’entitat i això em recorda quanta gent anònima s’ha deixat la pell perquè les coses tinguin sortida i recorregut en moltes, moltíssimes, entitats, que hi ha a la nostra ciutat. A les portes d’una nova convocatòria del Festival de Jazz no sé si ens preguntem, poc o molt, que l’èxit de l’esdeveniment és gràcies al munt de gent que hi ha al darrere i que fa possible que tot funcioni com era d’esperar. Això es constata de manera més significativa en el pícnic jazz, on gent prou coneguda, o no, no tenen cap mena de recança a posar-se darrera el taulell i vendre camisetes, discos o entrepans. La primera pregunta del diumenge: “Tu també?”. Es qüestió d’arremangar-se perquè les coses funcionin i s’intenti equilibrar el pressupost. Es tracta d’ajudar i ningú estalvia ni temps ni esforç perquè l’èxit acabi sent una realitat. La disponibilitat de molta gent es pot extrapolar a molts altres exemples i ben segur que molts lectors s’hi poden sentir identificats i alhora tenir la percepció, sana i autèntica, que són importants/veritables protagonistes. Perquè la Mitja Marató funcioni fins al darrer detall cal un immens equip de voluntaris que esmercen unes hores del preuat diumenge perquè la cursa, malgrat els crítics i els impacients, es desenvolupi segons el programa i l’horari previstos. El seu servei i eficiència són la millor i única retribució. Molta gent porta dins seu un perfil de servei i ajut que va més enllà de qualsevol pressupost i/o remuneració. Ben segur que molta gent no ho faria si tingués un estipendi concret amb les corresponents retencions. Ara em vé al cap, i a mode d’anècdota, la figura de l’enyorat “speaker” del Barça Manel Vich, que va pactar des de bon principi no cobrar res per fer la feina quinzenal de locutor a les tardes/nits de partit. Així, doncs, aquest article pretén ser un petit homenatge a tota la gent que es troben hores i dies abans a l’entitat respectiva per ajudar i donar un cop de mà. Per tota aquella gent que mai preguntaran quin és el benefici econòmic del seu temps i del seu treball. Des de fa temps això s’ha estès a tota la gent que treballa en tasques solidàries i d’ajut social. El tercer sector no són els directius atrapats/denunciats en tota mena de tripijocs. Són els milers de voluntaris que no s’ho pensen dues vegades. Són les persones que hi dediquen unes poques o moltes hores perquè els aliments i la roba estiguin a punt o perquè els nouvinguts entenguin quelcom més la nostra llengua. Aquesta és la riquesa més gran de què disposa, avui per avui, la nostra societat civil. La història i el present, agradi o no, també els escriuen els que ho donen tot i no demanen res.
