Les arrels són la part subterrània de les plantes, part de vital importància. És on radica la font de vida. Són el suport d’aquests éssers vius, ja que absorbeixen els nutrients del sòl. Sense les arrels les plantes no podrien viure. En general, creixen verticalment fent un suport sòlid, però també poden allargassar-se horitzontalment ocupant un terreny molt ampli. Els gratacels monstruosos que veiem a Dubai tenen tanta alçària com profunditat, altrament s’esfondrarien. També els velers disposen d’una quilla tan llarga dins de l’aigua com alt és el velam.
A les nostres contrades no fa gaire temps, com poden recordar, un tornado va deixar el bosc de Can Deu amb una tercera part d’arbres. El vent va arrencar d’arrel nombrosos pins -els pins en general arrelen horitzontalment- que van caure com en un joc de cartes. Feia angúnia veure a terra aquells exemplars tan llargs. Les pluges havien estovat el terreny i la terra era humida. El vent ferotge va fer la resta.
Trobo pertinent esmentar una història que vaig escoltar narrada amb la càlida veu de Teresa Martí. Els resumeixo la narració: dos camperols van comprar unes llavors de bambú, els van dir que venien d’Orient i que eren unes llavors especials. Les van plantar, adobar, regar, però d’aquella terra no en sortia res. L’un desanimat se’n va cansar i deixà de cuidar-les. L’altre va persistir-hi, malgrat el poc rendiment dels seus esforços. Les anava regant, abonant, cuidant. Van passar set anys i aquest pagès gairebé estava a punt de desistir-hi. Pensava que el seu treball havia estat inútil, estèril, una pèrdua de temps, però de sobte un dia va veure una petita tija que s’obria pas. En poques setmanes van sorgir unes plantes magnífiques, altes. El conte ens diu que van créixer fins a trenta metres. El camperol no se’n sabia avenir; estava absolutament astorat. Què havia passat en tots aquells anys? En aquells anys d’aparent inactivitat el bambú estava generant un complex sistema d’arrels per poder sostenir aquella enorme alçada. El conte ens emociona i ens fa pensar.
Les arrels creixen en la foscor, sota terra, on no les veiem. La foscor n’és condició necessària. Si trasplantem una planta, un arbust o bé un arbre, hem de tapar les arrels. El sol les malmet. En trasplantar-les aquests éssers vius seran molt sensibles a la manca d’aigua. Hem de procurar que la terra es mantingui humida, altrament no podran viure. Segons els experts en jardineria, les plantes trasplantades i també la germinació de llavors són tan fràgils com nadons. Hem de tenir molta cura que no els falti l’aliment. Quan s’és adult es pot estar hores sense menjar, no passa res, però en un nadó una hora és una eternitat.
Les arrels resten amagades, són clandestines, són els fonaments de les plantes. També en l’ésser humà parlaríem de món intern, d’arrels simbòliques, de creences, idees, afectes, que el sostenen. Les crisis posen a prova la fortalesa de cadascú. Hi ha subjectes que, malgrat l’aparent fragilitat, no es tomben. En canvi, altres que semblaven forts, que aparentaven fermesa, sucumbeixen.
Vivim a la societat de la imatge, de la immediatesa. Si el mòbil triga a fer la funció que li hem encarregat, ens enutgem i l’escridassem. Hem de ser eficients, productius, rendibles fent servir un llenguatge econòmic. En el psiquisme regir-se prioritàriament per aquest paràmetre té un preu alt. Aquesta dictadura social de mercat també pot regir dins nostre. El famós superjò freudià i les exigències personals poden ser tant o més ferotges que els reials decrets.
En el terreny personal, a voltes, passa el temps en què no veiem el fruit del nostre treball; temps en què sembla que no muda res. Si no en desistim, si no tirem la tovallola, si persistim amb confiança, l’espurna creativa farà el seu fet. Comprovarem que germinen projectes, il·lusions que crèiem que ens havien abandonat.
El conte és un crit d’esperança, a condició de no defallir i de continuar en el camí que creiem correcte. M’admira enormement aquell pagès que va confiar. El terreny i les arrels psíquiques també necessiten el seu temps.
En el camp de la medicina els traumatòlegs ho tenen molt clar: quan hi ha un os trencat, ens poden dir que al cap de dos anys aquella lesió curarà, amb les corresponents sessions de rehabilitació; en canvi, en el terreny psíquic, com que les lesions no són palpables, certs manuals d’autoajuda ens exhorten a canviar d’actitud, de manera de veure les coses, en un plis-plas. Il·lusos! Lluny de fer apologia del masoquisme, els animo a persistir-hi i confiar en les pròpies forces o bé a cercar ajut professional.
Evolucionar, progressar és possible considerant que aquesta tasca té les seves pròpies lleis i exigències. Ens cal obrir escletxes d’esperança.
* L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista
