A la vida, sovint ens capfiquem. Sense gaire motius sòlids. Sobretot perquè tot esdevé relatiu. No pas per la teoria de n’Albert Einstein. Més aviat perquè certament les coses podrien anar millor en un entorn menys crispat. Tant a nivell polític com laboral, social o familiar. La manca de diàleg, l’egocentrisme, la poca visió de futur, la gelosia, l’enveja, l’orgull, el racisme i altres postures d’un marcat signe negatiu tanquen massa portes.
Tot fent una mena de joc de paraules, en to sorneguer contrastaré l’opinió de quatre personatges històrics: Moisès, Jesús, Karl Marx i Sigmund Freud. En aquest mateix ordre, per cadascun d’ells el “tot” ho constituïa la llei, l’amor, el capital i el sexe, respectivament, fins que aparegué el científic més important del segle passat per liquidar tota qualsevol polèmica: “Tot és relatiu”. En línia amb la famosa frase del que “en este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira… Todo es según el color del cristal con que se mira”. De ben segur que l’equació física més coneguda, derivada de la fórmula energia = massa x velocitat de la llum al quadrat i deduïda per Einstein validà una teoria que donà pas a molts altres avenços científics.
Aprofundint en la temàtica, certament és lleig i mal educat parlar amb la boca plena. Ho és més, però, fer-ho amb el cap buit… O, fins i tot, ple de serradures. A qualsevol persona no ens arriba a definir el conjunt dels nostres problemes. Més aviat ho fa el cabàs de les bones solucions que arribem a prendre. És clar que hi ha vegades que som tan curts que els arbres no ens deixen veure el bosc, entestant-nos en tossuderies inexplicables. És ací que la pèrdua de temps ho demora tot i no arranja ben bé res. Ans al contrari.
El pagès a qui no agraden les pròpies collites ha de prendre’s uns instants de pausa. Fent una anàlisi prudent i assenyada, sens dubte que canviarà el que sol sembrar. Pot semblar senzill el plantejament, però tampoc no cal complicar-ho i enredar la troca. L’abella que es precipita i clava el fibló signa la seva pròpia sentència de mort.
Hom pot arribar-se a la creença que es va pel corriol adient encarant el futur amb criteri, deixant de refugiar-nos massa en el passat. Al cap i a la fi, la relativitat no deixa d’ésser una bona moneda de canvi.
