Eren les nou del vespre i en el mateix restaurant a on ens disposàvem a fer un sopar hi havia una taula llarga que feia intuir que un grup nombrós havia de seure en aquella ubicació. I així va ser, s’obrí la porta i unes vint persones (adults i adolescents) entraren per ocupar aquells seients propers a una llar de foc extraordinària. Els pares i mares van quedar-se a peu dret a la barra del local fent un aperitiu i els més joves, sis, varen seure a les cadires de la taula reservada per al sopar. Va ser aquí quan va esdevenir el moment nuclear d’aquest article. Dos dels joves varen obrir la tauleta digital i els altres quatre varen treure de la butxaca el mòbil i cadascun d’ells en un espai no més gran d’uns tres metres quadrats varen començar a trastejar aquells aparells electrònics que manipulaven amb enlluernadora rapidesa. Els pares i mares seguien conversant a la barra però el jovent van ser capaç de passar-se trenta minuts connectats a les seves màquines sense creuar paraula tot i trobar-se fent un sopar de grup, un dissabte al finalitzar el dia, acompanyats dels seus amics i davant d’un foc a terra molt fascinant. No varen creuar paraula. Trenta minuts d’autisme tecnològic, d’ incomunicació humana, de pas enrere de l’espècie. Ho sento, estimats lectors, però no podem permetre que la tecnologia ocupi tot l’univers dels nostres joves. Ja sabeu, per altres articles que he pogut escriure en aquest sentit, que sóc un acèrrim defensor de la incorporació de la tecnologia a les nostres vides però amb la mesura adient. En el món hi ha d’altres universos que no tenen res a veure amb el maneig d’aparells digitals amb les seves respectives pantalles. En el món hi ha moments per a tot. Per sortir a sopar i parlar amb els companys, per anar a la natura i gaudir de l’entorn, per gaudir d’una bona conversa amb els amics… Les noves generacions s’informen, es relacionen, s’eduquen, es comuniquen i es diverteixen tecnològicament, doncs em nego a creure que tot el que té a veure amb la vida dels humans va estrictament lligat als suports tecnològics. Em nego i convido tots els adults que tenim una responsabilitat sobre els nostres joves a potenciar d’altres activitats i habilitats que s’allunyin de la utilització dels enginys electrònics com a única via de funcionament. En les vides de les persones i dels més joves encara més hem de fer encabir totes i cadascuna de les variables que ens han de fer rics, diversos i complets. Hem de potenciar en els nostres fills i filles l’amor per la natura, anant-hi, sortir amb els amics, quedant-hi a prendre un refresc, i moltes altres coses. Anar en bicicleta, passejar pel centre de la ciutat, llegir un llibre, fer dibuixos, jugar a pilota, avorrir-se (per potenciar la creativitat) i moltes altres coses que desvinculin les ments novelles de l’ús de la tecnologia. Tecnologia sí però no sempre.
Cal incentivar les activitats de grup entre els joves, les trobades entre iguals perquè s’expliquin les seves coses, com fèiem abans, per parlar dels nois i noies que ens agradaven i de com intentarem copiar en el proper control de l’institut. Cal incentivar-los que parlin entre ells, que conversin i s’expliquin les seves inquietuds com s’ha fet sempre i cal allunyar-los de l’hermetisme que la relació màquina-home provoca. Cal fer que tornin a la conversa per tal de no desfer els vincles que la humanitat postula.
Insisteixo, a favor de les noves tecnologies però controlant el temps, el lloc i el moment que s’utilitzen. Un sopar de família o d’amics de dissabte al vespre és un gran moment per potenciar vincles emocionals que facin d’aquesta experiència un moment d’explosió sensorial, humana i col·lectiva i no pas un moment d’individualitat tecnològica.
Si us plau, no perdem el nord.
