Què seria del món si els éssers humans no tinguéssim la curiositat per saber, no sentíssim la punxada que impulsa el desig, la passió de conèixer la realitat que es presenta davant nostre? Seria, segurament, un món tancat, fosc, opac, ignot i segurament perillós. L’ésser humà no hauria progressat, no hauria creat els mites, inventat la religió, ni la tècnica, ni la ciència, ni la filosofia, ni la poesia, ni els drets humans, ni la democràcia…
Sortosament, l’animal humà, a diferència dels altres animals, és un ésser per naturalesa obert al món com ho demostra la seva curiositat, la seva passió per conèixer. Situar-se davant de la naturalesa, de l’univers i contemplar els fenòmens que s’hi esdevenen ens fa tenir l’experiència de "l’esbalaïment". Què és sentir "l’esbalaïment"? És experimentar una viva emoció produïda per la contemplació dels fenòmens, esdeveniments, espectacles naturals que ens paralitzen intel·lectualment i ens deixen atònits, estupefactes, astorats o meravellats. És un sentiment de radical estranyesa davant la realitat, la qual cosa ens fa reconèixer la pròpia ignorància i ens estimula per a la recerca de claredat. Quan la realitat ens genera dubtes, inquietuds, pors o admiracions s’inicia el camí del coneixement. Sentir "l’esbalaïment" és fer la primera passa per activar el pensament, per posar-lo en marxa, és l’espurna que encén el pensament i l’impulsa cap a la interrogació, és preguntar i preguntar-se. Sense l’esbalaïment no hi ha preguntes sobre la realitat ni, per tant, respostes.
La curiositat ens duu a l’esbalaïment i aquest ens mostra la pròpia ignorància i, conseqüentment, la necessitat de preguntar. Certament, tot el que sabem té l’origen en les preguntes. Són elles les principals eines intel·lectuals que els éssers humans tenim a la nostra disposició. L’home és un ésser inquisitiu que vol desvelar el perquè de les coses, per la qual cosa fa preguntes a la natura, a si mateix i als altres. Per què preguntar? Perquè les persones volem saber coses -només es fan preguntes si no se’n saben les respostes-; perquè preguntar és voler treure el vel a la realitat natural, a la humana i a la social -són les preguntes obertes, les respostes de les quals no estan fixades-; gràcies a les preguntes s’ha desenvolupat la meravellosa i alhora perillosa creativitat humana, capaç del millor i del pitjor per a la humanitat; perquè no fer preguntes o no poder-les fer és un dels perills més grans, ja que no només paralitza la informació, la comunicació i el coneixement, sinó que, a més, converteix les ments de les persones i les societats en ments i societats tancades. Precisament el poder de les preguntes és un dels elements principals de la gènesi i del desenvolupament de la democràcia. Sense preguntes no hi ha diàleg, només monòlegs, mentides o silencis -girem-nos vers els països els governs dels quals són autoritaris o dictadures. També a les democràcies molts polítics són uns mestres a no contestar les preguntes que no volen contestar. A les rodes de premsa i a les entrevistes és una tasca impossible aconseguir que responguin adequadament les preguntes formulades. Molts d’ells responen de qualsevol manera davant d’una pregunta incòmoda (?) feta pels periodistes. Sovint responen no allò que se’ls pregunta sinó allò que ells volen respondre, com per exemple donar el missatge que volen donar, ja sigui a favor del propi partit o en contra dels seus adversaris polítics. Realment els polítics són experts a no contestar. Visca la transparència! Ara bé, són tan importants les preguntes per a l’existència de les societats obertes que, si algú em fes la pregunta sobre què és una societat democràtica, un partit polític democràtic o una escola democràtica, respondria que una escola, un partit o una societat són democràtics si les preguntes són una condició necessària per al seu funcionament i si elles es reconeixen en el mirall de les respostes.
* L’autor és filòsof