He llegit amb molt interès el document "Fets i reptes de la Comissió d’Estratègia de Ciutat", resultat del treball fet entre l’equip de govern socialista i Terrassa en Comú. El contingut, que ara comentaré, és obvi que està condicionat per aquesta composició de la comissió. No sé si tenia massa sentit crear un grup de treball estratègic entre el govern i un partit de l’oposició. Hauria estat més lògic fer-ho entre partits, entre tots, en què les autoexclusions no es justifiquessin. I, si no, hauria estat més coherent fer-ho entre el PSC local i Terrassa en Comú, si és que creien que tenien prou elements compartits com per avançar en una estratègia comuna. Però ja se sap que els càlculs i les necessitats polítiques porten a estranys funambulismes, i no cal insistir-hi.
El document, de cinc pàgines justes -més una vintena de notes i dades annexes-, tria 38 fets que converteix en 33 reptes, distribuïts entre els àmbits social, territorial i econòmic. L’interès de la informació és indiscutible, i dibuixa una Terrassa molt marcada per la passada recessió econòmica. Una crisi que, pel caràcter global que va tenir, en vam ser víctimes més que no pas culpables. És a dir, que els principals problemes observats difícilment podien ser previstos i encara menys evitats. I fins i tot es pot dir que, precisament perquè Terrassa anava prou bé en alguns terrenys a l’inici de la recessió, paradoxalment, la patacada posterior va ser encara més gran. En una economia tan globalitzada, en un Estat tan centralitzat fiscalment, el marge de maniobra de les nostres institucions és més petit que no sembla.
Fets i reptes, amb tot, decep una mica potser per les expectatives que havia creat. No tan sols per la seva brevetat, sinó perquè, d’estratègia, pràcticament no n’hi ha. Desvela mancances, assenyala algunes oportunitats, però li manca l’aproximació sistemàtica que hauria assegurat que res no quedés fora i que la tria de fets tingués una certa coherència. Sorprèn l’oblit absolut de la dimensió cultural, un àmbit en què sí que la ciutat hi té molt a dir, a diferència d’altres que s’esmenten on no hi té res a fer. S’hi descobreixen rars eufemismes, com el parlar de "coproducció" per no dir "col·laboració público-privada". Estranya que, en parlar de connectivitat, s’oblidi d’esmentar la B-40. De manera implícita, sembla que es fan retrets a l’escàs compromís veïnal i es lamenta la "poca presència de les rendes altes" a la ciutat, com si sovint no s’hagués donat a entendre que més aviat feien nosa. També cal dir que en qüestions rellevants, i en terrenys molt variables, s’utilitzen dades poc actualitzades i que només arriben fins als pitjors moments de l’efecte de la recessió sense recollir les millores notables dels darrers anys.
En general, sospito que hi havia més voluntat de descobrir problemes que de reconèixer tot allò que s’ha fet i es fa bé. I crec que a l’hora de pensar estratègies, a part de només veure els mals de la ciutat, hauria estat molt convenient insistir encara més en les capacitats d’una ciutat com Terrassa, veient allà on millor havia resistit la recessió. El document diu que es tracta de passar de ser una ciutat gran a ser una gran ciutat. D’acord. Però això demana, sobretot, projecte i confiança en les pròpies forces.
