No crec que la lluita entre taxis i VTCs es pugui reduir a l’encarnació dialèctica d’un món que està naixent i un altre que està morint, tots vivim en aquest món de frontera, ple d’incerteses laborals, socials i personals, ni els taxis són cap metàfora del passat ni els VTCs cap metàfora del futur, passaran anys convivint i hauran d’aprendre a fer-ho millor. I, en aquest sentit, encara que la victòria provisional d’aquests dies l’hagin propiciada aquells qui planten cara als VTCs a través de les garrotades, les coaccions i el segrest de tots els ciutadans, els qui tenen més possibilitats de capitalitzar la victòria són aquells que planten cara als VTCs competint amb ells amb una oferta de la mateixa qualitat de servei -cotxes nets, contractables per app, conductors educats, etc. Tampoc no crec que es pugui reduir tot a una lluita entre uns humils treballadors que fan més hores que un rellotge per portar el pa a casa contra unes multinacionals que exploten els seus treballadors i evadeixen impostos: hi ha molts taxistes que subarrenden la seva llicència i hi ha un gruix de conductors de VTCs que són amos del seu propi negoci. Parlo en termes d’Àrea Metropolitana de Barcelona, no em sento capaç d’assegurar que el cas de Terrassa sigui igual o diferent en aquest sentit.
El que sí que em sembla evident és que el conflicte del taxi és el símptoma d’una malaltia gremial que en els propers temps veurem créixer exponencialment: el proteccionisme. Tots aquells col·lectius professionals que s’aniran sentint amenaçats pels canvis de tot tipus que està comportant la revolució digital pressionaran l’Administració perquè els protegeixi, aquells que tinguin més capacitat de coacció, lògicament, tindran més possibilitats d’imposar-se que aquells que en tinguin menys. Els taxistes en tindran més que el petit comerç, per exemple, però això no vol dir que per al bé comú sigui més important protegir el col·lectiu dels taxistes que el dels comerciants. No crec que hàgim de caure en el proteccionisme però tampoc en una desregulació neoliberal que afegeixi més incertesa a la incertesa. Però regular, en el sentit de trobar des de l’Administració fórmules que garanteixin la pacífica convivència entre tots els agents d’un conflicte d’interessos, no ha estat mai fàcil i ara encara menys, com s’ha demostrat amb la solució plantejada al conflicte del taxi pel conseller Calvet, que ha trigat escasses hores a veure’s qüestionada per l’Autoritat Catalana de la Competència, ja no diguem pel sector VTC, que encara no ha abandonat la protesta. Perquè l’Administració pugui fer aquest paper tan necessari d’àrbitre li calen recursos i autoritat i em temo que va justa tant d’una cosa com de l’altra.
Ara, això sí, hem de reconèixer que el conflicte d’aquests dies ens ha deixat alguns moments immortals, com el de Joan Gaspart fent-se una foto al metro de Madrid, admetent que era la primera vegada a la seva vida que viatjava en aquest transport i assegurant, això és el millor de tot, que viatjar en metro “tampoco es ninguna tragedia”. Aquest sí que és un troglodita pertanyent a un món que s’acaba!
