Hi ha gent que, en jubilar-se, s’avorreix. No té el coratge de dir-ho, però se li nota d’una hora lluny. No sap ocupar el temps de lleure. Mentre eren laboralment actius, eren altres els qui els organitzaven la jornada. Havent-ho de fer ells, tot canvia al cent per cent. Són incapaços de fer un pas endavant i gaudir plenament allò que els italians defineixen com el “dolce far niente”. Àdhuc en moments de pausa, si un ho enfoca bé, t’ho pots passar pipa. És molt millor tenir una vida plena, com defensa en Francesc Torralba. Englobo aquestes persones al grup de gent amorfa. Ancorada en la buidor i la manca d’esperit. No els arriba a seduir ni tan sols el fet de llegir alguns llibres al llarg de l’any. No es plantegen fer esport, pintar o fer manualitats o voluntariat. No hi veuen més enllà ni tenen clar el concepte de solidaritat.
En la vida de qualsevol persona, és evident que cadascú és ben lliure de fer el que li roti. Ara bé, la pròpia llibertat acaba on comença la del proïsme€ I, quan un viu d’esquenes a la realitat, pot ésser bastant normal que ben bé no hi hagi res que l’engresqui. Es deixa dur per la rutina horària del rellotge. Una actitud que fa de molt mal portar el pas de les hores. Contràriament a la tesi que adjudiquen a Benjamin Fran-klin, per a qui el temps és or… En aquest sentit, un adagi no massa conegut certifica que “el temps perdut fins i tot el ploren els sants”…
…Ben esmerçat, pot constituir un tresor més preuat que el del metall preciós. En aquesta vida, el temps passa inexorablement. Tant el present com el passat o el futur són constants relatives del que passa i d’allò que no passa. Depèn de cadascú de nosaltres el fet de fer-lo productiu. Massa vegades, essent honestos amb nosaltres mateixos, no és que no tinguem temps. De ben segur som massa desordenats i mal programats.
