Aquesta dita encara té més raó d’ésser quan parlem del Mercat de la Independència. No és la primera vegada que en parlo. Fa poc més de dos anys, vaig titular un article com a “fa fred a plaça”. D’aleshores ençà, ha plogut molt. El més calent, però, segueix a l’aigüera. A cavall, encara, d’una propera reforma del recinte -i en portem un munt!- els paradistes tenen raons més que sobrades per queixar-se€ Amb tota la raó del món. Els toca el rebre durant massa hores. La clientela ho trampeja amb resignació, passant-ne via quan li toca anar. Altrament, s’exposa a “pillar” la pruna d’un refredat d’impacte. Fa pocs dies, una dependenta em deia que duia tres jerseis, bufanda, gorra, pantalons, mitges i guants€ i que no podia més. No hi ha dret!
Quants diners s’han malbaratat per rentar la cara de l’edifici? S’ha demanat alguna responsabilitat civil als arquitectes i tècnics responsables dels diferents projectes? Què ha primat sempre més, per damunt de tot, sinó el disseny ? Sense anar gaire lluny i amb sornegueria, seria capaç el nostre Consistori de celebrar els seus plens dins l’edifici?.. Si us plau, deixeu-vos estar d’altres històries i enfileu, d’una punyetera vegada, el tancament dels finestrals amb vidres! Per allí s’escapa la calefacció, ni que es posi a nivell màxim.
No els val cap ni un dels adagis del nostre costumari, a tall de resignació. Com ara “al gener, tanca la porta i encén el braser / el fred i el gel no es queden al cel / Ni per calor ni fred, deixis capa ni barret”. D’acord amb tot plegat -i també ho diu l’adagi- “qui té fred tremola”. Fa massa anys que dura la broma. I la gent n’està fins al capdamunt, amb tota la raó. Sobretot perquè “sempre plou sobre mullat”. Ni tan sols els resta el consol d’animar-se amb la dita del “si al gener la merita va per l’horta, fes foc i tanca la porta”. No poden perquè és oberta constantment€ Si més no perquè les finestres tenen via lliure.
Dins la “setmana dels barbuts”, reitero l’exigència amb nou refrany: “Al pa, pa. I, al vi, vi !”. Qui espera, desespera. El tema fa prou temps que dura. Els paradistes ja no tenen paciència. Faig un prec als senyors Alfredo Vega i Amadeu Aguado: doneu-los un cop de mà urgent, “please”‘!
