La malaltia i el dolor no són pas cap benedicció. Més aviat constitueixen dues de les manifestacions malignes en la vida personal. Quan un es troba impotent físicament, se sent inútil. No es pot valdre per si mateix si pateix un dolor persistent i incapacitant. Les tasques més senzilles i normals de la vida diària esdevenen feixugues i impossibles. El pacient es veu impel·lit a delegar-ho tot a mans de l’entorn més immediat (en aquest cas, la pròpia família).
El que ja no pot “transferir”, però, és el propi dolor. Una mena de càrrega que s’ha de dur personalment i íntima. Ací, l’estat d’ànim de l’afectat i el seu tarannà potser poden alleugerir i fer més suportable el tràngol. Ara bé, si el mal ataca amb duresa màxima, el marge és tan summament estret que l’actitud positiva serveix de ben poca cosa.
Malgrat tot -amb fe o sense- tant el dolor com la malaltia són indefugibles. Formen part de la nostra realitat. A tall de “loteria”, sense ni tan sols haver comprat el número pots “pillar” qualsevol pruna, com una mena de mala sort€ És ací on i quan el malalt arriba a copsar la plena consciència de la seva absoluta limitació. Qualsevol esperit de suposada superació s’esberla pel bell mig i la impotència s’empodera de l’organisme. En el pitjor dels casos, arribant àdhuc a la renúncia d’allò que en diem tirar la tovallola.
Un bri de rerafons religiós pot ajudar -que no pas guarir- el patiment. Si més no, potser s’assolirà l’estat mental de no sentir-se desgraciat i abandonat, caient en depressions. No insinuo -ni de bon tros- el pas a una situació de joia. En tot cas, parlaria de serenor responsable.
En bastir aquesta columna, penso molt concretament en una noia de 32 dos anys. Es diu Eva. Tot li deriva d’una pila que s’empassà quan només tenia un any i mig. Aquell cos estrany l’aconseguí expulsar passades unes sis setmanes. És ara que viu prostrada en una immensa cadira de rodes€ Tant de bo que els avenços científics i una plena “aplicació” (real i pràctica) de la nostra classe política i sanitària li aportin alguna solució efectiva! Podem tenir altres projectes polítics “in mente”. Qualsevol fita és perfectament lícita. Tanmateix, primer cal pensar en les persones.
