Al pobre Andrés Iniesta s’ha ficat en un bon embolic durant aquestes afortunadament acabades festes de Nadal. Com cada any, i com fan moltes altres famílies, Iniesta va demanar als Reis Màgics que passessin per casa seva a una hora que els infants encara els poguessin veure i algú de la família va fer una fotografia per immortalitzar el moment. Iniesta, que és actiu a les xarxes socials, va pujar la fotografia a twitter i va rebre més garrotades de les que rebia en un partit contra el Madrid perquè l’exjugador blaugrana té seguidors arreu del món, fins i tot a països que tenen un flagrant desconeixement de les tradicions nadalenques hispàniques i, per tant, aquests seguidors no van entendre què feien en aquella fotografia dos senyors blancs disfressats de rei i de patge amb la cara pintada de negre. En lloc de preguntar-se com és que una persona tan educada i gentil com Iniesta tenia un comportament, per a ells, tan extravagant, van tirar pel dret i van començar el típic exercici d’intolerància a què ens tenen acostumats a les xarxes socials els guardians del políticament correcte.
Intentaré no posar-me en camises d’onze vares perquè aquest tema és cantellut i, per molta bona intenció que s’hi posi, és fàcil sortir-ne escaldat. Posem que acceptem la lògica que el rei negre ha de ser negre de veritat i no pintat. Aleshores, per què no es fan campanyes perquè el rei ros sigui un asiàtic? Si hem de fer cas del que diuen els llibres, i la viquipèdia, la iconografia dels reis blanc, ros i negre es remunta al segle XV i era una manera de representar els tres continents coneguts aleshores: Europa, Àsia i Àfrica retent homenatge al fill de Déu. Ja triguem, doncs, a incorporar un xinès a les nostres cavalcades! Faria molt bonic i no tindríem problemes de càsting.
Aquesta reivindicació que siguin només els negres els qui puguin fer de negres s’ha estès també al teatre. L’últim cas polèmic s’ha donat en la posada en escena d’"Àngels a Amèrica" que va fer David Selvas al Teatre Lliure, on aquest director i actor es va haver de disculpar perquè havia adjudicat a un actor blanc un paper que en l’obra especifica que es negre i homosexual, aquest segon atribut, però, no ha reclamat ningú que l’hagi de tenir l’actor que el representi. La màgia del teatre rau precisament en el fet que la persona que és dalt de l’escenari tingui el talent suficient per fer-nos creure que és el paper que representa, ja sigui un boig, un estafador, un enamorat o un sociòpata sense importar-nos si aquella persona, en la vida real, s’assembla al personatge. Encara més, hi ha molts espectadors que valoren precisament el contrari, la capacitat d’un determinat actor de representar caràcters màximament allunyats del seu i, al revés, blasmen aquells actors, no diré noms, que sempre sembla que facin d’ells mateixos dalt de l’escenari. Expliquen una anècdota entre Lawrence Olivier i Dustin Hoffman durant el rodatge de "Marathon man"; hi havia una escena en què Hoffman havia d’arribar a casa panteixant i entresuat perquè venia de córrer, cada vegada que el director cridava "acció", Hoffman demanava un moment, s’absentava del set de rodatge i tornava efectivament entresuat i panteixant. A la tercera vegada que ho va fer Olivier li va preguntar "jove, què fa quan marxa"? Hoffman li va contestar que anar a córrer una mica per arribar panteixant. Oliver, amb aquell sarcasme tan anglès, li va contestar: "Ah, perdoni, em pensava que vostè era un actor"!
