Ja sé que per a l’independentisme radical el referèndum és pantalla passada. Ja hi va haver l’1-O. Quina importància té que no tingués cap valor legal, que no hagi tingut cap reconeixement internacional, ni cap efecte pràctic? S’ha fet famós: “La república no existeix”.
Però el sector més realista de l’independentisme diu que està disposat a dialogar. El mínim que acceptarien obtenir és un referèndum acordat. Però “referèndum acordat” és una expressió enormement ambigua. És molt diferent un referèndum vinculant que un referèndum consultiu. No només pel seu valor legal, sinó sobretot per la seva fiabilitat. Només un referèndum vinculant és fiable.
Suposem que existeix el dret d’autodeterminació. El primer pas és demostrar que la majoria de ciutadans i ciutadanes amb dret de vot opta per la independència. Com esbrinar-ho?
Per ordre de fiabilitat:
1. Referèndum vinculant acordat.
2. Eleccions al Parlament. Sobretot si, com ara, predomina l’eix identitari.
3. Enquestes, encara que se sap que hi ha opinions amagades.
4. Referèndum consultiu acordat.
5. Referèndum no acordat, que és el que de fet hi va haver l’1-O de 2017 i el 9-N de 2014. Potser van ésser dues grans mobilitzacions, però difícilment es poden considerar una consulta perquè ja se sap el resultat abans de posar les urnes: hi participen molt majoritàriament els independentistes.
Per què un referèndum consultiu acordat no és fiable? Perquè no s’hi juguen res, a diferència del referèndum del Brexit. Recordem què va passar al Quebec i a Escòcia: semblava que els independentistes s’ho havien de menjar tot, però, com que anava de veritat, va guanyar el “no”. En canvi en un referèndum consultiu, sense efectes pràctics, s’ha comprovat que hi ha un vot estratègic afirmatiu dels no independentistes que volen canviar l’organització territorial: si guanya la independència, tindran més força per negociar el canvi (plurinacionalitat, federalisme, etc.).
Crec que l’instrument més fiable per saber l’opinió de la ciutadania és el referèndum vinculant acordat. Però, és possible un referèndum vinculant acordat? Sense canviar la Constitució, és clar que no. No cal ser un geni per saber-ho.
I ara ve la gran pregunta: és possible canviar la Constitució? Legalment sí, però és difícil, molt difícil. Sempre és difícil obtenir consensos per als grans canvis. Per exemple, a Catalunya en 39 anys no hi ha hagut consens per elaborar una llei electoral que substitueixi una provisional disposició transitòria dels estatuts. A més a més en la situació actual els extrems identitaris es reforcen. No només en l’àmbit estatal sinó també a Catalunya. Un dels principals èxits de l’independentisme és que en les darreres eleccions el primer partit de Catalunya va ser un partit que va néixer per lluitar contra la immersió lingüística. Per tant un referèndum vinculant és molt difícil.
Això vol dir que no sabem res sobre l’opinió dels ciutadans i ciutadanes? El segon criteri més fiable són les eleccions al Parlament. Repetidament (2012, 2015, 2017) demostren que l’independentisme a Catalunya està al voltant d’un 47% dels i les votants. Cadascú pot defensar les seves opinions, però és evident que un 47% no pot imposar la independència a un 52% i encara menys a cops de CDR. Però també cal reconèixer que un 47% és prou important per ser tingut en compte: no fer res no és la solució.
Una tercera via com el federalisme pot ser una solució? Probablement sí, però també és difícil. Hi ha símptomes de distensió, però encara són dèbils. Em temo que encara seguim en la bipolarització identitària i en l’abandonament del l’eix esquerra-dreta, cosa que fa més forta la dreta com s’està demostrant. Tant de bo m’equivoqui.
* L’autor és exdiputat del PSC al Parlament
