Ja han passat vuitanta anys de la terrible tragèdia que iniciaren i patiren milers de persones en la seva anada a un exili tràgic, imprevisible i sense retorn en la major part dels casos. Tots els anys i tots els moments són adequats/obligats per fer-ne recordança. Ben cert que el vuitantè aniversari i les circumstàncies actuals són prou explícits per esperonar la tan reivindicada memòria històrica i les reflexions sobre aquell fenomen. Per molts i diferents motius no puc deixar d’escriure alguna opinió sobre aquest tema com a humil i emotiu homenatge per a tota aquella gent d’arreu del país i de la nostra ciutat que enfilaren camins, colls de muntanya i punts fronterers amb l’esperança d’una digna supervivència en terres de França o en diferents països més enllà de l’Atlàntic. Hom percep la magnitud d’aquell drama a partir d’alguns, molt pocs, supervivents, nombrosos descendents i amb la immensa bibliografia que existeix al respecte. Qualsevol procediment et porta a la mateixa conclusió: es tracta d’un drama incalculable pel que fa al nombre de víctimes i per les seves terribles conseqüències. Terrassa no fou una excepció, ans al contrari, en aquest desplaçament forçat i col·lectiu d’una part de la seva població.
El meu llistat de terrassencs a l’exili s’incrementa amb el pas del temps. A les persones de més renom/coneixença per la seva vinculació política i sindical dins la ciutat haig d’afegir un nombre considerable de persones anònimes que també travessaren la frontera per diferents indrets per salvar la pell enfront de l’avenç de l’exèrcit franquista. Hores d’ara no puc tancar cap llista ni donar una xifra definida al respecte. Tampoc puc tancar les dates de sortida de la ciutat malgrat que majoritàriament fou el 24 de gener des de primera hora del matí. Ja no és qüestió d’algunes dotzenes de famílies que es localitzen en diferents indrets de França i/o en el passatge de diferents vaixells que sortiren de Marsella. L’exili terrassenc és molt més nombrós i complex del que, a priori, havia considerat. El tema mereix, sens dubte, una important revisió. Per descomptat tots i totes em mereixen el mateix respecte, interès i consideració. És evident que la filiació/compromís/protagonisme polític d’alguns va fer possible algun “privilegi” en relació amb molts d’altres que també varen prendre, en el seu moment, una transcendental i dramàtica opció. Els llistats que m’ofereixen alguns arxius francesos de Perpinyà i Montpeller m’aproximen a una realitat molt més gran i desconcertant de la que imaginava. Molts terrassencs de diferent edat i procedència varen viure un calvari en estades, de més llarga o curta durada, pels diferents camps de refugiats. Aquests no varen poder sortir al cap de pocs dies o setmanes. Ningú els va reclamar i recol·locar. Cap comissió governamental els tenia a les seves llistes. Argelers i Sant Cebrià foren els destins de la majoria per passar abans o després per Bram, Agde o al terrible espai de Rivesaltes. Detecto, en funció de les dates d’ingrés i sortida, un veritable periple per camps d’internament, hospitals i companyies de Treballadors Estrangers. També hi ha fugitius/ves, alguns que tornaren a Espanya i d’altres a qui el darrer destí foren els camps nazis o amb un simple interrogant es tanca tot l’expedient. La ruta de l’exili va ser un recorregut infernal sense treva ni ajut de cap mena. Els perdedors pagaren un peatge molt elevat dins i fora del país. No ho perdem mai de vista ni ho deixem d’explicar.
