Havent superat les 400 columnes en aquest mitjà, convinc que se’m fa un petit nus a l’estómac cada dia. Sobretot per triar el tema. I, si no tinc clar el títol, m’és impossible bastir l’argument. Ja no es tracta d’agradar més o menys. El més important i responsable de tot és “mullar-me”. No puc fer com alguns polítics o preveres que, en acabar una plàtica, no han aconseguit deixar un sol pòsit. Dit altrament, es han estat garlant una estona€ per no dir res. I, d’aquests, n’hi ha.
Tal dia com avui de l’any 1941, nasqué na Joan Báez. Una cantant i activista nord-americana que no necessita presentació. Trobo genial una frase seva: “Mai no he tingut opinions humils. Si en tinc una, per què hauria d’ésser-ho?”€ Totes les meves són valentes. Tinc el coratge d’expressar-les, des del respecte. Emparat en la deontologia i amb el criteri de denunciar tot allò que em sembla millorable.
En aquest temps, mai no m’he ancorar en un sol tema. Política, literatura, música, religió, natura, tradicions i un ventall infinit de camps. Algú pot creure’s que el meu únic “conflicte” seriós ha estat amb la cúria? Algú pensarà que cerco protagonisme. O potser que vaig begut abans de fer aquesta afirmació. Ben lluny de la realitat!
M’autoexamino i crec haver arribat a concloure que, posant el dit a la nafra, no sóc culpable de res. Ans al contrari. La teòrica “malifeta” va al llom de la persona que es pugui haver molestat.
Arribat en aquest punt, tibo d’una estrofa de la mítica cançó “Donna, donna”, de na Joan Báez: “How the winds are laughing / They laugh with all the their might / Laugh and laugh the whole day through / And half the summer’s night” (“Com riuen els vents / Es riuen amb tota la seva força / Riure i riure tot el dia/ I la meitat de la nit d’estiu.”)
Reforço el sentit del meu pensament amb un extracte d’en Raimon, el cantant de Xàtiva: “La vida ens dóna penes. Ja el néixer és un gran plor. Però nosaltres al vent, la cara, el cor, les mans, els ulls, al vent del món”… Mentre segueix bufant el vent, la veritat té un sol camí. Per tant, em passo pel folre del clatell l’orgull prepotent d’aquella opinió que creu tenir més senyoratge que la meva, que és ben humil.
