Ara que ja s’han acabat les festes de Nadal estic en disposició d’explicar-vos quins han estat els viatges, plats gastronòmics, regals i altres interioritats de tots els coneguts i conegudes que es mouen en el meu cercle més proper i també en el més llunyà. A través de les diferents plataformes i xarxes socials puc assegurar que la Júlia ha estat a Londres, en Ramon va passar el Cap d’Any a Praga, en Francesc ha visitat el seu tiet de Bilbao, l’Anna per fi ha aconseguit el seu carnet de conduir, en Ricardo va dinar rostit el dia de Nadal, la Rosa i els seus fills van veure la cavalcada de Reis a Igualada a la Rambla Nova i en Roger encara deu voltar per les platges de Mèxic. La veritat és que no he parlat amb cap d’ells però les imatges, el "postureo", que han anat penjant en els seus aparadors tecnològics fan un llibre obert de totes i cadascuna de les coses que han fet, vist, menjat o comprat.
A dia d’avui s’ha instal·lat en la nostra societat aquesta necessitat de mostrar a tot el món totes les variables que configuren el nostre dia a dia i encara hores d’ara penso quin és el motiu que genera aquesta insaciable necessitat. La primera paraula que em ve al cap és "compartir" però tinc seriosos dubtes si realment els humans tenim aquesta necessitat d’ensenyar a on anem, què mengem, què comprem i altres elements individuals pel fet de compartir. Tinc més la sensació que aquest narcisisme té més a veure amb el fet de provocar en els altres una certa enveja (jo he anat a…, jo he comprat…) i provocar una xafarderia indirecta del "i tu on has anat? I tu què has fet? I tu què t’has comprat?".
M’agradaria pensar que el sentiment que mou aquesta multitud d’imatges penjades té a veure amb una veritable glopada d’ humanisme, altruisme, generositat i participació, però molt em temo que les emocions que ens mouen en molts casos són les de significar com de feliços som, si més no de façana, més enllà de les possibles febleses que aquestes mateixes imatges puguin amagar.
Crec que perdem massa el temps a voler deixar testimoni del que ocupa el nostre temps d’esbarjo, agenda social o fins i tot la nostra excelsa dieta i en canvi no espremem al màxim la veritable vivència d’allò que ens ocupa. Jo aquestes festes també he fet moltes coses, m’he mogut geogràficament i he menjat alguns aliments diríem que no habituals però els he gaudit amb un cert silenci col·lectiu, compartint tot això amb molt poca gent, amb els que sí que ho volia compartir, amb els que he necessitat compartir.
Per acabar d’explicar-me. He compartit la meva essència, allò que faig, veig, menjo i compro amb els que em fan sentir coses profundes, properes i viscudes. M’agrada explicar a la meva parella les sensacions que un plat de cloïsses pot aportar-me però no crec que penjar una foto del plat de cloïsses al perfil de WhatsApp m’aporti res de profund, proper i viscut. La presència del plat en la meva vida és demostrable però sense cap pertorbació emotiva al darrera de fer-ho públic més enllà d’algunes dèries o flaqueses personals.
M’aprecio molt la Júlia, en Ramon, en Francesc, l’Anna, en Ricardo i en Roger però la veritat és que no els tinc afecte pel lloc on viatgen o les coses que mengen, més aviat els valoro per allò que m’han demostrat en la relació personal i directa, en els moments que calen mostrar les coses de veritat.
Una última qüestió. Heu preguntat als vostres fills, nebots o néts si els agrada que els mostreu al món sense el seu permís; va penseu una mica en l’essència de les persones.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
