A pocs mesos de les onzenes eleccions municipals de la democràcia, que tindran lloc el dia 26 de maig de l’any que ve, els partits estan immersos en una frenètica carrera per veure quin mapa en surt. Un mapa que alguns volen convertir en la principal eina per mantenir viu el procés independentista, malgrat que hagin comprovat la seva total inoperativitat.
La principal batalla s’està donant entre ERC i PDeCAT, en l’immens territori del món rural, conformat per 600 petits i mitjans municipis. Fins ara, aquest ha estat un territori clarament dominat per l’antiga CiU, on ostenta una majoria d’alcaldies, presidències de consells comarcals i diputats provincials que li han permès assolir les presidències de les diputacions provincials.
Tot plegat suposa controlar un immens territori, que ha posat al servei del procés, fent un mal ús dels ajuntaments, els quals s’han trobat fent un paper que no els correspon. El resultat ha estat nefast, a nivell de gestió i confrontació, entre partits, dintre de cada ajuntament, i d’aquests cap als seus ciutadans, que en moltes ocasions no compartien el posicionament municipal.
En aquests anys, s’han convocat milers de plens municipals, per debatre i votar mocions, que res tenien a veure amb la política municipal. Mocions que no han servit per a res més que convertir en miniparlaments els plens, i per fer creure que servirien a l’èxit del procés. Al final queda una sensació d’immensa presa de pèl, i de pèrdua d’esforços , temps i diners, que han anat a la paperera col·lectiva.
Ara, els partits independentistes tornen a tocar a sometent, per reclamar consistoris marcadament independentistes, per tornar a començar. O per continuar, no se sap ben bé quin guió, camí o batalla, cap a objectius indefinits.
El mal produït ha estat immens, perquè molts ajuntaments han distret les seves prioritats, han abandonat la feina quotidiana, per dedicar-se a la propaganda i agitació. Puc assegurar que, com més independentista ha estat l’equip de govern, menys efectiu ha estat en la seva acció diària. Continuar per aquest camí seria clarament negatiu per al conjunt de ciutadans i per a la pròpia institució municipal.
En aquest marc global, és lògic el gran esforç del PSC per mantenir i fer créixer la seva presència, en el món rural, pensant en les necessitats de la gent i no en l’ús partidista de cara al futur d’un procés desgastat i sense nord. I el mateix cal fer amb els consells comarcals, i amb les diputacions provincials, que han desviat les seves prioritats, en comptes de mantenir l’atenció preferent a gestionar les competències pròpies.
Són molts els alcaldes i regidors, cansats de servir les estratègies polítiques dels seus partits, que han decidit plegar. En molts pobles petits, hi ha prou problemes diaris i pocs recursos com per afegir-hi plens extraordinaris, debats sobre mocions d’uns i altres, anades i tornades a tribunals, manifestacions, mobilitzacions, crides, viatges a passejar la vara d’alcalde…, amb el perill de ser processats, per accions poc meditades i mal aconsellades, que ara aquests partits es troben amb falta de vocacions. Més ben dit, amb falta de matxaques, per fer ballar al so d’uns líders perduts en el caos. Les dificultats per confeccionar candidatures ha esdevingut un repte molt, molt complicat. Potser que meditin la trajectòria portada, i deixin que els ajuntaments facin les seves funcions. I prou.
