Quan jo era petita, recordo haver passat algun dia a la Mancomunitat, entre Sabadell i Terrassa, on vivien uns familiars, però no recordo que mai em portessin de visita a la ciutat. Per tant, la primera vegada que vaig posar els peus a Terrassa va ser quan ja estava treballant a la UPC, a Barcelona, i em van enviar un dia a l’Escola d’Enginyers Superiors de Terrassa (en aquell moment encara hi havia dues escoles).
Vaig arribar amb un mapa de paper i preguntant que encara no hi havia GPS i, de fet, jo encara no tenia telèfon mòbil! Aquella primera visita va anar seguida d’una altra, i d’una altra… fins que finalment, l’any 1997, van destinar-me a aquella escola que, la primera vegada, tant va costar-me de trobar.
El carrer de Colom ha canviat molt des d’aleshores. Ha desaparegut una finca fabulosa que hi havia a tocar de l’escola, per donar pas a una zona actualment plena de vida i moviment, amb comerç, famílies, nens, animals… També he viscut la conversió de la Farinera en un espai de creativitat, amb una escola de cinema i un canal de televisió (on he estat convidada alguna vegada). He viscut la construcció de blocs de pisos entre el pont de Vallparadís i l’escola, i l’arribada del ferrocarril a la zona. També he viscut la construcció dels edificis GAIA i HIPATHIA, vinculats a la UPC, i que allotgen un viver de noves empreses vinculades a recerca científica i tecnològica i una residència per a professorat visitant o persones amb destinació temporal a la nostra escola.
Des de 1997 he anat fent “excursions” a diferents barris i indrets de la ciutat. Així, he conegut la zona del centre, els seus comerços i restaurants, he comprat al Mercat de la Independència, he visitat el Museu de la Ciència i el Museu Tèxtil, he assistit a cerimònies a la catedral i a les esglésies de Sant Pere, he estat convidada a algun acte a l’Ajuntament, he fet xerrades a pràcticament tots els centres docents (i els que no, els tinc en un llistat de “pendents”), he estat al Teatre Principal, als cinemes, he conegut la història dels vapors… I, com que no vull fer-me avorrida, m’aturo aquí, sabedora que em deixo molts llocs per esmentar. He pogut comprovar que la gent de Terrassa és acollidora i col·laboradora.
Sense anar més lluny, l’any 2001, quan una nevada va complicar el trànsit, un 13 de desembre, una família veïna de l’escola em va oferir que em quedés a dormir a casa seva per tal que jo no hagués de patir per unes carreteres que estaven una mica “desmandades” per aquella inesperada situació. He agraït sempre aquella atenció i aquella acollida, de debò.
La ciutat de Terrassa és més que “el meu lloc de feina”: és “el meu lloc”, i la seva gent són “la meva gent”. I tot i que no m’he desvinculat de Sant Boi, on vaig néixer i on tinc els meus pares, les meves germanes i una de les meves dues filles, mai no m’ha fet mandra agafar el cotxe per desplaçar-me a la ciutat que em va acollir fa més de 20 anys, on visc, on he crescut professionalment i on em trobo “a casa”.
Per tant, només puc dir una cosa: gràcies!
* L’autora és professora i sotsdirectora ESEIAAT i presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia
