Causaria una certa perplexitat, si no coneguéssim el personatge, sentir Susana Díaz adduir, com a causa d’haver perdut les eleccions, el fet de no haver volgut ser crítica amb Catalunya i el seu procés independentista. Reconec que no he seguit massa de prop la campanya electoral andalusa però sempre que he sentit declaracions de la presidenta andalusa hi havia Catalunya i l’aplicació de l’article 155 com a teló de fons. Excepte insultar-nos directament no sé què més s’ha deixat de fer, però, com el personatge grotesc que és, en comptes d’entendre que el que dóna vots a la dreta epígona del franquisme potser no dóna vots a l’esquerra, cau en la simplicitat de pensar que no és que els votants del PSOE no volguessin caldo sinó que és que no els en donaven prou.
Ara que ha perdut el poder es veurà, si és que ja no s’havia vist abans, que Susana Díaz com a política és molt poca cosa i el poc que és remet a un tipus de política que fa entre mandra i pena. És hereva directa del personatge més nefast que ha tingut l’esquerra espanyola, Alfonso Guerra. Tota la seva manera de fer, tota la seva, diguem-ne, dialèctica remet directament al guerrisme, aquell corrent del socialisme que va esquinçar el partit en dos i que va obrir-ne la porta a tots els “piernas” d’aquest món perdut. El guerrisme és una mena de peronisme passat pels oliverars d’Andalusia, corregit pel victimisme del “deute històric” i amanit amb aquell llenguatge tan propi del populisme en què Andalusia i el que parla acaben sent la mateixa cosa i s’acaba dient, literalment, que no podran aturar el futur d’Andalusia quan el que es vol dir és que no podran derrotar el PSOE. Alfonso Guerra ha estat el polític del ressentiment, com ho és ara Albert Rivera, i des del ressentiment és molt difícil construir res i molt fàcil dilapidar la confiança que han dipositat els votants. Alfonso Guerra feia molta gràcia, això sí, era capaç d’insultar com ningú però era incapaç de construir res més enllà del clientelisme cínic i cec. Encara que ara sembli mentida, el guerrisme va tenir els seus adeptes al PSC, fins i tot al PSC terrassenc, fins i tot en alguns personatges que han deixat el PSC perquè el troben massa moderat, catalanísticament parlant. Perquè se m’entengui del tot, el guerrisme a Terrassa va tenir alguns apòstols que ara militen decididament en l’independentisme. No hi fa res, tothom té dret a rectificar, però fa una mica de cosa veure’ls donar lliçons des de la seva nova posició.
Però tornem a Susana Díaz. ¿Algú que ha perdut totes les eleccions mínimament disputades a què s’ha presentat -les primàries del PSOE i les autonòmiques de fa quinze dies-; algú que va triar el moment de convocar les eleccions en contra del criteri de la direcció nacional del PSOE; algú que va triar fer una campanya plana per desincentivar la participació pot donar la culpa d’haver perdut les eleccions a algun factor que no sigui ella mateixa? I, de fet, Susana Díaz no ha perdut les eleccions, en sentit estricte, però la seva manera de fer l’ha inhabilitada per teixir majories que vagin més enllà del seu “propi” partit i li permetin conservar-ne la presidència. I és la seva manera de fer, el seu caciquisme i la seva manera de tractar els votants com a nens de primària, el que ha desmobilitzat aquells que fins ara votaven PSOE a Andalusia. Admetre això, però, seria admetre que ella mateixa ha tingut una gran culpa en la derrota i, és clar, sempre és molt més fàcil carregar les culpes al manxaire…
